Falta de respecte a urgències

El meu nom és Gabriel Fernández Sánchez, passaport andorrà 25.669. Tinc 75 anys acabats de fer i soc un ciutadà jubilat després de més de cinc dècades de treball a Andorra, que viu feliç en aquesta terra i que no té per costum manifestar-se als mitjans de comunicació. Però, precisament perquè soc un andorrà per elecció pròpia, ja que no hi vaig néixer, crec que tinc l’obligació d’explicar el que em va passar dissabte 17 de febrer al servei d’urgències de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. És una responsabilitat protegir el lloc on vivim i on viuen les nostres famílies.

Vaig decidir anar a urgències veient que m’estava pujant la febre i que fa uns anys vaig tenir un episodi víric molt perillós (i ho podia haver estat molt més de no haver rebut un tracte magnífic a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell) que em va fer estar ingressat a l’UCI durant uns dies. En aquella ocasió els doctors que em van tractar em van insistir que en cas de tenir febre anés ràpidament a un metge per evitar riscos. Tinc un ronyó que només funciona parcialment i això també fa que hagi de ser previngut. A la meva edat tinc clar que amb aquestes coses no arriscaré perquè una mala decisió per part meva pot complicar molt la situació. Després d’uns dies intentant superar un fort constipat, dissabte a les nit, pels volts de les 21.15 hores, el termòmetre va marcar prop de 38,5. Cap a urgències.

Vam arribar –em va acompa­nyar la meva senyora– a urgències passades les 22 hores. Després d’una hora d’espera vam entrar. En aquells moments vam interpretar que l’espera era la cor­recta en un servei que sabem que té moltíssima feina. Un cop a dins va començar l’odissea.

La doctora Bara és la metgessa que ens va atendre. Les seves aparicions es van anar dilatant d’hora en hora aproximadament sense que ens donés cap mena d’explicació sobre el que em passava. Tot i demanar-li en els escassos segons que la vèiem, ens va tractar sempre amb total indiferència. Com si no hi fóssim. Mentre anaven passant les hores cal remarcar l’amabilitat de les infermeres, que va ser fonamental perquè sentíssim que almenys l’hospital ens estava donant algun tipus de servei.

Pels volts de quarts de tres de la matinada vam decidir marxar vist que allà ningú ens feia cas des de feia més d’una hora. Òbviament la nostra reacció barrejava sorpresa i indignació. En aquell moment, la doctora Bara ens va dir veient que marxàvem irats que m’havien de fer proves. Un cop fetes les proves, més espera. Una altra hora llarga sense cap mena de notícies.

Passava de les cinc de la matinada quan ens van enviar cap a la caixa a pagar. Sense cap explicació, sense diagnòstic. La doctora havia elaborat un informe escrit però ni ens xerrava, ni ens mirava. No hi érem. Un cop allà li vam requerir algun tipus d’explicació i la doctora Bara, amb la mateixa indiferència mostrada fins al moment i afegint condescendència, ens va dir: “És que vostè només té un constipat.”

Mai hauria imaginat que diria això, però després de més de 50 anys vivint en aquest país vaig sentir vergonya d’Andorra i del servei que dona als seus ciutadans. Després, precisament, de 50 anys contribuint a un sistema crec que el mínim que ha de fer el sistema és respectar-me com a persona.

He decidit publicar aquest escrit perquè desconec si el meu cas és singular o si som molts els que hem patit les conseqüències de la manca d’humanitat en el tracte de la doctora Bara. I sub­ratllo la paraula, humanitat. Quan vaig arribar a Andorra a la dècada del 1960 no teníem, ni de bon tros, les comoditats i els serveis que tenim avui, però el que em va enamorar va ser el respecte i afecte que sempre ens vam tenir els que hi vivíem. Els que ja hi eren i els que van venir, com en el meu cas, des de llocs tan llunyans com Almeria. Si perdem això ho perdrem tot.