L'improbable laberint burocràtic

Alguns de vosaltres que em llegiu probablement ja em coneixeu. Si us recordeu de mi, llavors ja us puc avançar que la meva situació encara està estancada i continuo sense tenir dret a exercir la meva professió. Imagineu el que significa per a mi marxar del meu país, França, deixar la meva família, els meus amics i decidir construir un futur a Andorra, d’on és la meva dona, i amb qui tenim un nadó. Vaig aprendre el català, malgrat el que em deia el meu pare: “no l’aprendràs mai!”. Al principi estava molt il·lusionat. Al principi.

Amb aquest escrit vull fer pública una situació que malauradament estem patint des del novembre del 2016 i manifestar la meva desesperació. Ara com ara encara està lluny de resoldre’s. Jo, Jérémy Florimond, vaig fer els meus estudis d’Infermeria a Bèlgica, efectuant els 180 crèdits obligatoris (com a la resta de països de la Unió Europea). De fet, amb aquest diploma vaig exercir a França durant 6 anys en diferents àmbits (hospitalari, interí, liberal), a més de tenir diverses formacions, com la diàlisi per exemple. Tot això sense haver de fer cap tipus d’homologació o cap altre tràmit. Podeu imaginar la nostra sorpresa en arribar a Andorra i assabentar-nos que amb aquest diploma no podia exercir la meva professió. Si comparem amb la formació que proporciona l’UdA (Universitat d’Andorra), que és un bàxtelor en Infermeria, ens adonem que la formació és equivalent.

Aquesta situació s’ha arrossegat davant la total incomprensió i sorpresa dels diferents interlocutors (Col·legi d’Infermers, Raonador del Ciutadà, l’UdA, ...). Afegim el fet que, a més del temps, que se’ns fa interminable, no acabem mai de tenir una resposta concreta de ningú. Inicialment se’n va encarregar el ministeri d’Interior. Vam poder parlar amb el senyor Xavier Espot a través del nostre representat. De fet, vull aprofitar per fer un agraïment al senyor Bastide, president de l’UFE Andorra (Unió de Francesos a l’Estranger), ja que s’ha implicat molt activament en tota aquesta (des)ventura. Vàrem entendre que era sensible a la situació i faria tot el possible per arreglar el problema. El juliol del 2017, vam poder tenir una entrevista amb el ministre d’Educació, Eric Jové. Després de tot el camí burocràtic que havíem fet, ja estava assabentat de tot. Ens va explicar que per un problema de “semàntica”, per un “buit jurídic”, no podien homologar-me el títol. He de reconèixer que l’atenció, si se’m permet, va ser molt correcta, fins i tot agradable. Va prometre estar a la nostra disposició per a qualsevol dubte sobre el desenvolupament de la situació. Ens va dir que no posaven en dubte les meves competències, i que quan comencessin les sessions parlamentàries faria tot el possible per passar la llei que permetria homologar el títol. Aquesta llei, segons ens va dir, ja tenia un esborrany fet amb el senyor Xavier Espot. Se’ns va donar un termini aproximatiu de desembre del 2017.

Ja estem al febrer del 2018. Com que no he rebut cap notícia, m’he tornat a posar en contacte amb el ministeri d’Educació. Nova sorpresa, ara el cas del “senyor Jérémy Florimond” el porta el ministeri d’Interior i no me’n poden donar cap informació. I ja fa alguns dies que provo de comunicar-me amb la secretària del senyor Xavier Espot. Sempre hi ha impediments, promeses que se’m trucarà, però mai passa res. Com va fa més d’un any.

Aquest és el calvari burocràtic que vivim des de fa més d’un any: un infermer graduat a la comunitat europea que no pot exercir la seva professió. A més a més, tenint des del principi una proposta de feina del SAAS. Podeu imaginar les implicacions econòmiques, familiars, personals. Ja no puc més. Només demano poder fer la meva feina. Puc demanar, si us plau, a les instàncies implicades, de deixar les excuses de costat i fer el necessari? No penseu que 16 mesos ja és temps suficient?

Ens acabem d’assabentar, a través del senyor Bastide, que el senyor Xavier Espot ni tan sols està al corrent que el meu cas es troba al seu propi ministeri. No sé si cal fer algun comentari més.