La 306 (i III)

He de confessar que tinc un vici –seguint el substantiu que empra Sergi Pàmies– i no és altre que llegir de bon matí dos o tres diaris de paper. Herència del meu pare, que de ben menut portava a casa o La Vanguardia, o el Ciero, o El Correu Català, o el que trobava, als anys 40-50 del segle passat, en la Barcelona de la postguerra. I m’ha quedat per sempre més aquesta dèria, després arreu del món, d’anar al quiosc i comprar dos o tres diaris i amb el primer cafè empassar-me el que era veritat, no ho era, o tan sols mitja veritat: era una obligació. Potser per això no he estat mai un televident gaire aficionat, ni addicte, ni encara menys, compulsiu. En absolut!

Tanmateix, l’habitació 306 ha estat per a mi, també, una mena d’excusa –a fi i efecte d’acompanyar moltes estones de soledat, principalment als vespres– per veure televisió, i poder observar i reflexionar –altres ho fan molt millor– sobre la maldat que sura des d’aquest aparell.

Des de la cambra 306, m’he adonat que el que vomiten gairebé totes les televisions, públiques i privades (espanyoles, franceses i portugueses) és una mena de dictadura del que és correcte. I ai!, si algú s’escapoleix d’aquest axioma. Es parla molt de transparència, per no dir que diuen falses veritats, falses mentides, mitges veritats o mitges mentides. És l’època dels eufemismes. És l’època d’un nou puritanisme molt americà. Als EUA, país molt civilitzat, segons un analista televisiu, quina “brutícia”, quan maten escolars, i gairebé ningú parla de la venda d’armes. I el Sr. Donald Trump es retrata a la cambra d’un dels ferits, somrient, com si fos la visita nadalenca. I es parla molt de terrorisme, i entre altres, els responsables són els qui venen les armes als terroristes. I tothom sap qui són, i no precisament els contrabandistes d’Andorra.

L’altre dia al El Periódico d’Espanya apareixia, concretament el 17 de febrer, un acudit del Fer­reres en el qual es veia l’ínclit González, Don Felipe, que deia el següent: “No veo un fenómeno de corrupción en España, lo que se ha producido es un descuido generalizado.” Al davant, Don Mariano (no pas Larra, sinó Rajoy), responia: “Eso no se me hubiera ocurrido a mi, eres un fenómeno con los eufemismos, macho.” No es creguin, aquests comentaris satírics es poden aplicar a França, Itàlia, Alema-nya, arreu. A Andorra també? Potser només hi ha un matís, a altres llocs o ho fan més bé, o bé, hi ha una certa cultura de la dimissió. Fins i tot al prestigiós FMI. Recorden els dar­rers presidents del Fons Monetari Internacional?.

No havia vist tanta televisió des de feia anys, com des de l’habitació 306. He de dir, però, que hi ha moltes persones soles, o grans, que no tenen altra companyia –o no gaire– més que la televisió. Per això em cabreja tant l’obscenitat dels responsables de les televisions públiques i/o privades que elaboren programes i programes violents (en diuen realitys) on llancen conceptes, idees, o imatges de pretesa felicitat. On la felicitat s’obté per tenir (estarlettes, publicistes, estrafolaris que se senten feliços i per això estan contents pel que cobren als clubs de futbol, negoci i més negoci) no per ser. I es parla dels valors “del madridisme”, del “barcelonisme”, etc. I els vells i velles lògicament s’ho empassen, tot això. Almenys senten sorolls. Ai, Déu meu!

El comentarista de la televisió Ferran Monegal deia l’altre dia el següent: “Si la mentira da éxito, huye de la verdad.” I a continuació hi afegia: “La elaboración e impulso de la mentira ya no es patrimonio exclusivo de ningún imperio televisivo privado. Las cadenas públicas también se han aficionado”.

Després, el que en diuen analistes, els antics tertulians, que els trobes de cadena en cadena, sobretot a Espanya, opinant de tot i de tothom, i els presentadors d’informatius que qualifiquen els esdeveniments amb adjectius com “lamentable”, “estrambòtic”, etc., en lloc d’anunciar només i no qualificar. És una pesta, com diuen a la Massana, aquestes taules on apareixen personatges, amb càtedra o sense, que van de cadena en cadena en una mena de presentació de zoos de lloros.

I després els rumors, que Rafael Argullol els qualifica com els “motors de la història”. I hi afegeix que “la mosca creu volar quan realment roman enganxada enmig dels fils d’una tera- nyina”.

Realment, hem convertit el futbol en quelcom tan gran –tan fals– que per a molts és l’únic motiu de felicitat. Es parla contínuament que els qui juguen al futbol siguin feliços, que cobrin sous obscens, diria jo, i a més els aplaudeixen les gràcies, i ploren quan es poden fotografiar amb aquests cromos, que diria la meva mare. Qui m’havia de dir que veuria tanta televisió des d’un hospital? Concretament des de l’habitació 306. I que acabaria per afirmar que cada cop més hi ha moltes connexions, i molt poques relacions?

El filòsof Byung-Chul Han diu que “viure en comunitat vol dir no ser narcisistes. L’idiota és qui no es relaciona ocupat en si mateix. Avui tot gira entorn de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem (sí!), però no escoltem l’altre. Fer soroll no és comunicar. Les universitats, més que de formació humana, són de formació professional. Als estudiants se’ls tracta com a clients”.

I com que parlàvem de futbol, cal dir que el futbol ven passió i fa negoci amb els sentiments bàsics dels seguidors que ni s’adonen. No hi ha negoci més productiu que el futbol. D’això se n’aprofiten els empresaris. I els seguidors continuen instal·lats en la sentimentalitat de sempre...

Tot plegat, he de dir que l’habitació 306 ha estat per a mi, durant 23 dies, la possibilitat i el fet de posar remei clínic a una malaltia; d’altra banda poder pensar i observar persones i situacions; també descobrir el grau d’humanitat, de compassió, d’atenció i cura de metges, infermers, infermeres, curadors. I poder dialogar amb ells, d’ells i de mi.

I constatar físicament que l’obscenitat, la bretoleria, i la fal·làcia s’ensenyoreixen de televisions, i també, cal dir-ho, de molta premsa escrita, i et preguntes si hi ha llibertat d’expressió –amb ètica i estètica, és clar– i si realment el periodista és lliure i independent o depèn exclusivament del capital que paga i suggereix els editorials?

Ho vull i ho he de dir, i així ho vaig escriure i signar en el full del centre hospitalari d’atenció al pacient. Literalment recordo que vaig escriure i signar el següent: “un 10, excepte el menjar, de molt baixa qualitat. Ja sé que un hospital no és un hotel, ni un restaurant. Només faltaria! Però que a un malalt, que el fullet que acompanya el menjar expliciti que ha de ser “de fàcil digestió”, i li col·loquin, al vespre, fabada asturiana i una fruita dura com un sabatot, com deia la meva mare, no sé què dir... Que consti que desconec absolutament qui prepara els menús. Però, Déu n’hi do!

El que compta, però, és que la 306 m’ha fet millor, molt millor, segurament pel contacte amb persones molt bones a nivell professional i humà, més enllà de la gestió, els problemes, i la bona o mala praxi de l’entitat. Però cal ser generós i agraït. I veraç! Com sempre he dit són les persones que fan les institucions.