La tribuna
Aznavour, als 94 anys encara en actiu
Només nomenar-lo sento la seva veu potent, clara, diàfana, que canta ‘Que c’est triste Venise’, ‘La bohème’ o també ‘La Mamma’
No fa gaires dies que obro el diari i de cop i volta veig un anunci a tota plana que informa per al pròxim 20 d’abril al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona, l’actuació de Charles Aznavour, el cantant, compositor i actor francès, que ja suma 94 anys. És un prodigi que, camí de fer-ne cent, encara tingui forces per omplir aquest coliseu, com ja ha fet altres anys.
Els que som grans podem dir que ell, i d’altres, forma part de la banda sonora de la nostra joventut. Només nomenar-lo sento la seva veu potent, clara, diàfana, que canta Que c’est triste Venise, La bohème o també La Mamma.
No me n’he pogut estar i he cercat la seva biografia i he escoltat algunes cançons pel YouTube i realment dona la sensació que el temps per a persones com ell s’atura o va més lent. Tornar-lo a escoltar i veure’l és una alenada d’aire fres que et transmet optimisme bon rotllo, que diuen ara. Per als qui encara el recorden o per als qui no els diu res els explico qui era.
Charles Aznavour neix l’any 1924 a París. De fet es deia Shahnour Vaghenag Azanavouian. Fill d’emigrants armenis. El seu pare era cantant, baríton, i havia nascut a Geòrgia, fill d’un cuiner del tsar Nicolau II. I la seva mare era filla d’uns comerciants armenis establerts a Turquia. I es van conèixer a París, un parell d’anys abans que nasqués el nostre personatge. I obren un restaurant oferint plats armenis, el qual era freqüentat per gent del teatre i la faràndula. El pare de Charles Aznavour cantava cançons a la seva clientela. Aquest context el va influir per iniciar-se com a actor i cantant amb només nou anys. Al cap de poc ja havia adquirit el seu nom artístic. A partir de llavors es va dir: Charles Aznavour.
Amb 22 anys fa un duet artístic que es deia Azanavour-Chenet aconseguint una notable popularitat. La famosa cantant Edith Piaf els descobreix i a partir de llavors l’acompanyaran en una gira per tot França i després als Estats Units, primer, i a Mont-real (Canadà) després. Aquest duet va durar sis anys i pel 1952 Charles Aznavour s’independitza i actuarà en solitari, amb no massa fortuna. Però a més de cantant era un excel·lent compositor de cançons que a través d’artistes com Juliette Gréco, la Mistinguett, Patachou i fins i tot Edith Piaf, el consagrarien com a tal. La seva fama com a cantant li vindria després, a l’any 1957, en què crítica i públic li proporcionen la fama que cercava. Cançons com Après l’amour, Sur ma vie, o Parce que, sonen per tot França.
Com a cantant i compositor ha guanyat diversos discs d’or i de platí així com premis d’associacions de crítics musicals i d’associacions de compositors. Algunes de les seves obres es poden considerar com a clàssiques doncs les han escoltat i, potser, cantat, diverses generacions.
Amb el públic a la butxaca Charles Aznavour inicia una nova carrera, una altra faceta que encara li donaria més fama: el cinema. Amb el seu primer film La tête contre les murs (1958) va obtenir el Cèsar a la millor interpretació masculina. Altres films on ell participà foren Tirez sur le pianiste, El timbal de llauna (amb la qual guanyaria la Palma d’Or del Festival de Canes) o Les fantômes du Chapelier.
Charles Aznavour, bo i que va néixer en terra francesa, sempre ha reivindicat les seves arrels ètniques armènies fins al punt de denunciar el genocidi que va patir Armènia l’any 1915 per part de Turquia. L’any 2002 participà al film Ararat, d’Atom Egoyan que tracta sobre aquest genocidi sobre el qual acabem de referir-nos. La Unesco l’ha nomenat ambaixador permanent d’aquest país.
També ha trepitjat escenaris en comèdies i musicals com és el cas de Monsieur Carnaval, l’any 1965, i ha escrit guions per a pel·lícules com Yiddish Connection (1986) dirigida per Paul Beoujenah i el mateix Charles Aznavour.
Canta en cinc idiomes i la seva popularitat no es queda pas reclosa a França, sinó a tot Europa i Amèrica. En una entrevista va dir, més o menys, que “el francès no és la millor llengua per cantar a l’amor, però sí una de les més grans”, i que si no cantava amb la seva llengua nativa, l’armeni, era “perquè el meu pare ho feia molt bé i no vull fer-li la competència”.
Charles Aznavour s’ha casat tres vegades i té sis fills.
Estic convençut que tornarà a omplir de gom a gom el Gran Teatre del Liceu, a Barcelona. Que per molts anys Charles Aznavour!