Mal costum, regatejar la cultura

Aquesta setmana el Consell General ha tractat el projecte de pressupost per aquest any 2018, amb les partides corresponents als diferents ministeris destinades a fer rutllar l’engranatge públic del país. En el cove dels diners, hi ha feixos per al personal funcionari de l’administració del Govern, mestres, policies, bombers, sanitaris, brigades de manteniment de carreteres, tècnics de Medi Ambient, tècnics de Cultura, etc. Entre els feixos preparats per a pagar les soldades, i els destinats a les inversions en obra pública a carreteres i camins, o els que van a parar a les arques dels comuns, s’hi veuen uns quants bitllets solters i unes quantes monedes, menudalla, per no dir gairebé morralla, destinades a la cultura del país. I com cada vegada que els pressupostos són parats sobre el taulell, hi ha qui, amb ulls tristos i amb veu afectada però clara, enlaira la queixa davant de l’esquifit pressupost destinat a la cultura, per si els responsables polítics tenen la bona pensada d’escoltar dita queixa que, a còpia de repetir-la cada any, pot semblar que sigui un tema recurrent, quan en el fons és una ben real necessitat. Se’n dolen i se’n lamenten, de veure un pressupost cultural tan eixarreït, perquè ho pateixen en pròpia pell, les entitats a les quals el ministeri de Cultura adjudica subvencions per a la realització d’activitats de creació o de difusió de cultura, lloables iniciatives amb projecció pública destinades a fer una mica més rica la vida social del país.

Regatejar la cultura en la seva expressió més genuïna, o si més no, més directa i viva, que és la cuinada i servida al carrer, a peu pla, de forma universal i solidària, per les entitats culturals, no fa cap bé, perquè provoca un patiment i un malestar que amb una mica més de bona voluntat per part dels responsables polítics es podria evitar o esmorteir. Sort n’hi ha!, ho diem tot i remarcant-ho, que davant de les entitats hi ha gent amb vocació d’autèntics paladins que batallen per no veure minvat el batec dels seus ideals. Només així poden superar la decepció de veure com són les escorrialles dels pressupostos les que han de pidolar, sense fer-se mala sang i entomar amb dignitat veure com en manifestacions diguem-ne de més alta volada, s’hi aboquen els diners a raig. Però com que al pot petit hi ha la bona confitura, a la humil terrina la més dolça mel, al cap i a la fi el ressò de les activitats que amb tanta dignitat programen i realitzen dites entitats, supera moltes vegades en gust els més llampants i costosos muntatges.

És un mal costum, regatejar la cultura de base, perquè ens pot arribar a fer pensar, a tenir la percepció que es veu com una inversió amb un rendiment, amb un retorn més aviat magre, quan en realitat és tot el contrari. Una gota de cultura sorgida del si de la societat, val més que tot un mar de cultura generada a preu d’or. El dia en què aquest mal costum sigui superat, i se li doni la mateixa importància a les propostes modestes de les entitats culturals que als grans desplegaments i muntatges que aterren a l’andorrana terra, haurem fet un pas més, haurem pujat un altre esgraó de l’escala de valors, haurem guanyat una mica més d’humanitat, de despresa humanitat, enmig del consumisme desbocat. I això sí que no és patrimoni ni de les tendències polítiques d’esquerres o de dretes, ja que uns i altres pequen sovint de ser curts de mires i els guanya el deler immediat, la tronada, el patac d’aigua mediàtic més que la pluja fina i silent, la que fa bona saó.