“... Ningú no ha trobat a faltar...”

“Trobat un home gran a casa seva dies després de la seva mort.” Són notícies que, a vegades, llegim a la premsa. Principalment en grans ciutats. Un jutge de València deia fa poc que “cada vegada amb més freqüència faig aixecament de cadàvers de persones grans a qui ningú no ha trobat a faltar durant dies”... “A qui ningú no ha trobat a faltar durant dies”, repeteixo.

És terrible aquesta constatació, potser més que la mateixa mort: ningú els han trobat a faltar. Ningú. És difícil tractar aquest tema amb equanimitat, amb justesa i amb justícia, i sobretot amb tendresa i humanitat. Sembla ser –ho diuen els ex­perts– que moltes persones grans (i també joves) se senten soles, soles, soles realment, és a dir, abandonades. Ningú les troba a faltar.

Tanmateix, a les darreres estacions del viatge no pots romandre sol, físicament, és a dir, en soledat. Perquè malgrat siguin sinònims, jo distingeixo entre soledat física i solitud, que és més aviat la psicològica o espiritual, aquella cosa interior que mai es pot emplenar, fins al punt que pots estar rodejat de persones i sentir la solitud.

Segons llegeixo, a Barcelona, per exemple, viuen soles més de 214 persones de més de 100 anys, i 42.800 de més de 80 anys.

També que “la preferència dels espanyols grans, en un 50%, és viure a casa seva encara que estiguin sols, i com a segona opció, a casa d’un fill o d’un familiar”, segons el Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB.

A la Gran Bretanya “nou dels 66 milions de britànics” (gairebé una setena part) se senten “sempre o amb freqüència sols”, la meitat de la població assegura patir aquest sensació almenys una vegada al dia i 200.000 persones grans no tenen ni una sola conversa al mes. Fins i tot han creat (?) el “ministeri de la Solitud”. Ai, Senyor!

També, que un “17% de les persones grans entren en contacte amb amics, familiars i veïns menys d’una vegada per setmana i més de la meitat dels més grans de 75 anys viuen sols, i dues cinquenes parts afirmen que la seva principal companyia és la televisió; un 63% dels adults vidus de més de cinquanta anys, i un 51% dels divorciats o separats se senten sols, “amb freqüència”; el sentiment de solitud és més freqüent entre les dones.

Xifres, xifres, estadístiques, ministeris de la solitud, residències, serveis a domicili, serveis de companyia, teleassistència, etcètera. Importantíssim que les administracions tinguin molta cura, i fer l’impossible perquè en les darreres estacions del gran viatge de la vida no romanguin sols, abandonats, que ningú els trobi a faltar, els vells i les velles. També importantíssim, al meu entendre, l’educació –com sempre, a casa, i a les escoles–.

La cultura dels ancians, o dels vells, com em sembla més apropiat a mi. La complicitat del joves –que un dia seran vells; com deia la meva mare: “Tal fas, tal et trobaràs”, referint-se a com tractem els més grans quan hom és jove– a fi de mantenir la qualitat de vida dels ancians. Qualitat de vida, que a part de les eines físiques sovint és la tendresa, l’acompanyament, anar al costat.

En tot cas, es tracta de sensibilitat, d’humanitat, d’estricta justícia, la bona, la real, no la dels diaris. La que ens fa ser persones, no individus, ni ninots consumistes, manipulats. Sensibilitat, humanitat, justícia, educació, que ha de començar des de ben menuts. Admiració, respecte i veneració gairebé per tots i totes aquelles persones que han fet possible que, avui, nosaltres també puguem iniciar les darreres estacions, sempre acompa­nyats, mai no abandonats, sabent que ens haurien de trobar a faltar un dia sí i un altre també!

No tot ho han de fer només les administracions. Aquesta tasca ens correspon també a tots els ciutadans, no només els polítics i els responsables socials, comença per un mateix. Cal saber que res es perd, ni s’abandona, ni s’oblida. I menys les persones. I menys els vells i velles treballats i treballades per la vida. Matxucats, diria jo.

Tots constatem que hi ha gent cada cop més freda, més insensible, més tancada. És una individualitat massificada, feta d’una suma, no pas d’una convivència compartida. Més enllà de totes les iniciatives públiques i privades –que són moltes i algunes tenen l’origen en persones de bé– creix una insensibilitat notòria d’uns envers els altres. Ja no ens trobem a faltar. Quina evidència tan esborronadora. És per llançar un esgarip. Tanmateix, algú l’escoltarà?