El darrer adeu a Rosa Ferrer

Encara ressonen a la meva memòria les paraules que la Rosa Ferrer Obiols va pronunciar com a cònsol d’Andorra la Vella a la sala d’actes del comú de la capital, l’1 de desembre del 2012, en la VI Jornada de camins de llibertat a través dels Pirineus, i que si em permeteu em prenc la llicència de reproduir literalment, tal com la Rosa les va expressar:

“[…] Des de sempre, la imatge del camí ens ha servit per descriure el decurs de la vida. Juntament amb els rius, els camins són la metàfora perfecta per dibuixar un concepte lineal de l’existència: tot té un començament, un desenvolupament més o menys llarg, i al final, arriba un moment en què s’acaba.

En els camins hi associem temporalitat, el concepte de viatge, del periple vital. Discórrer pels camins no sempre és fàcil. Si són costeruts, demanen un esforç i un compromís. De vegades perdem el fil, i l’alegria que sentim quan el retrobem és com la del mariner que veu el far en la tempesta. Hi ha camins ben empedrats –gravats, com en diem a Andorra–, i d’altres que no estan gaire fressats. Camins amples i camins estrets, camins de bast i camins d’esporret.

Els camins també són la imatge de la comunicació essencial, els fils que cusen comunitats i pobles. A Andorra, les munta­nyes ens obliguen a tenir un cura especial dels camins. La neu, el mal temps, la de vegades terrible orografia fa que els nostres camins siguin petites obres d’art. Sant Ermengol, l’antecessor del nostre Copríncep actual, l’arquebisbe Joan Enric, va entendre el paper que tenien els camins. Al començament del segle XI va tenir la clarividència de veure que calia fer el possible per assegurar comunicacions fàcils. Va fer construir ponts al congost de Tresponts, per salvar un pas dificilíssim, encaix entre les penyes i amb un riu rabent. Va projectar el Pont de Bar, i durant la seva construcció, el dia 3 de novembre de 1035, hi va trobar la mort.

De vegades, però, no és possible cap metàfora, i el camí és un sinònim estricte de vida. Les nostres muntanyes són plenes de camins que van suposar una nova esperança per a molta gent que va patir persecució. Andorra país de refugi va ser la terra promesa per centenars de persones, víctimes de l’odi i de la intolerància. Un any abans de l’arribada de sant Josepmaria, havia estat el nostre bisbe i Copríncep, Justí Guitart, que va iniciar a la seva estimada Andorra el camí de l’exili. És un capítol de la nostra història ple d’episodis de solidaritat, de sacrificis, d’heroïcitats. També de dolor i de moments foscos, de fracassos i grans dificultats. Els passos no són fàcils. El camí que va seguir sant Josepmaria ara fa setanta-cinc anys va ser un periple de salvació, i al mateix temps, iniciàtic.

El seu record, l’esforç i la cura amb què ha estat dignificat i reconstruït, és un recordatori i un homenatge per a tots els que, com ell, van buscar la salvació en aquestes remotes valls del nord, a través dels camins, camins de vida, camins que comuniquen, que ens fan més humans i compassius.

Ens honora que la nostra par­ròquia, la capital del Principat d’Andorra, sigui la seu d’un dels actes commemoratius del pas per Andorra, camí de l’exili, de sant Josepmaria Escrivà. En nom del comú d’Andorra la Vella els dono la benvinguda i els desitjo que tinguin un bon record del dia d’avui. Estic convençuda que podrem mantenir aquesta relació que es va iniciar amb sant Josepmaria Escrivà fa 75 anys i que avui compta amb la presència del prelat, l’Excm. i Rvdm. Mons. Javier Echevarria. Sigui benvingut a Andorra”.

Amb aquestes, que són les teves paraules, Roseta, he volgut retre homenatge a una vida que ha estat la teva d’entrega als altres, de superació personal, de perseverança, de valentia i decisió, sempre i en tot moment servint la cosa pública amb plena dedicació, lleialtat i honestedat.

Per acomiadar-me, només tinc paraules per agrair-te la teva amistat, les teves confidències, els teus valuosos consells, i les tertúlies de sobretaula que fèiem gairebé setmanalment amb amics i amigues comuns.

Els que encara restem aquí, si bé temporalment, sàpigues que no defallirem per intentar contribuir a assolir les teves fites i els teus anhels que són fruit de les teves fermes conviccions com a humanista, i que ara i aquí ens les fem nostres. Descansa en pau Rosa.

*Alfons Clavera, advocat