'Guerra' a la vista?

Ja arriben. Des de feia mesos s’estava anunciant un servei de lloguer de bicicletes elèctriques per a tothom a les parròquies centrals. Cal veure-hi, d’entrada, un encert en el fet que siguin màquines motoritzades, per evitar un esforç de pedalar car­retera amunt per a les persones que per edat, o potencial, estan lluny de la forma física del Purito.

Des del punt de vista ecològic pocs poden dubtar que aquests vehicles eviten al màxim la principal font de contaminació atmosfèrica a les grans zones urbanes, que són els motors propulsats per combustibles fòssils, i que en molts països avançats ja comencen a limitar-se amb voluntat d’eliminar-ne alguns tipus concrets a curt o a mitjà termini, no només a les creixents zones reservades als vianants.

També, almenys en teoria, la proliferació d’aquestes màquines ha de comportar més fluïdesa en el trànsit i menys di- ficultats d’aparcament, dos dels grans problemes que acostumen a figurar entre les prin- cipals preocupacions de la ciutadania segons les enquestes òmnibus que promou el Govern.

Si tot això és cert, on poden estar els problemes? Un de relativament menor seria que les estacions per agafar i deixar els velocípedes (permeteu l’arcaisme) estarien limitades a Andorra la Vella i Escaldes, com a mínim fins on arriba el que hem vist publicat. Si així fos definitivament, quedaria exclòs un ús interparroquial, especialment el que semblaria més apetitós al neociclistes, fins a Sant Julià, que fa baixada.

Però la principal perspectiva desfavorable que es pot imaginar és la guerra, coneguda en grans ciutats properes, entre ciclistes, automobilistes i vianants. Els dos grups darrers veuen en el primer un enemic, un invasor dels seus espais naturals de moviment, fins i tot greument perillosos en diversos casos i situacions.

Els caminants es queixen de la circulació de bicicletes per les voreres, la gran falta de respecte als senyals de trànsit, com ara semàfors i passos marcats per creuar les vies públiques, tot plegat amb amenaça d’atropellament, fins i tot quan els qui van a peu són els que incompleixen les regles i creuen, o circulen pels carrils bici.

Els usuaris d’automòbils privats (quina persona adulta no ho és, aquí?) acostumen a veure en els ciclistes un obstacle dels més incòmodes per al seu desenvolupament normal, especialment en carretera.

Per molt que uns i altres compleixin totes les normatives vigents, o precisament per això, ningú no treu a qui porta el volant la frenada i la baixada de la velocitat a pas de cargol quan l’avançament resulta difícil per l’estretor de la via o perquè, com a mesura d’autoprotecció, s’ha format un pilot de tres, quatre o més ciclistes en fons, a l’estil de les grans curses com el Tour. Aquest fenomen es produeix molt sovint a les carreteres nacionals i, encara més, en les que es troben al sud de la frontera del Runer, per a neguit de xofers per compte propi, sempre impacients per arribar aviat a destinació, a fora o de tornada al confort de la llar.

A qui porta entre mans un manillar, d’altra banda, sempre li sembla que els turismes (no diguem ja vehicles industrials, i més com més grans) sempre els avancen deixant molt poc espai, aixecant corrents d’aire de vegades forts que amenacen seriosament el seu equilibri, i tanquen retornant a la dreta massa aviat, obligant-los (a ells, aquest cop) a la frenada sobtada.

Viurem aquestes guerres en aquestes valls? No és descartable, i més com més èxit tingui el nou servei. Perquè si l’ús de les bicicletes de motor de lloguer no és el desitjat i el previst pels promotors, l’únic problema el tindran ells/elles: un fracàs també factible. Si a canvi, es produeix l’èxit, l’única solució per pacificar les relacions entre els tres grups d’usuaris de car­rers i carreteres serà el compliment estricte de les normes de trànsit i, encara més, la comprensió i la tolerància.

Aviat ho veurem. Tan aviat com comenci el servei i el bon temps s’estabilitzi.