La tribuna
Creacionistes i revisionistes
Els primers no fan gaire gràcia, però tampoc semblen perillosos; quant als segons hi ha de diferents tipus
Gràcies a Netflix, la televisió també té coses bones, ara puc llegir en anglès. L’últim llibre que ha caigut a les meves mans és Dragon Teeth, una novel·la pòstuma de Michael Crichton que explica la lluita entre dos científics dels Estats Units, Charles Marsh i Edward Cope, encaparrats a descobrir un primer que l’altre, restes fòssils de dinosaures. Una història entretinguda i apassionant que ens transporta a una època en la qual tothom qüestionava l’existència d’una espècie que trencava totes les estructures mentals i que enviava els orígens del nostre planeta una mica més lluny del que es pensava. Ara el tema està més que assimilat. La ciència ens parla d’edats de la Terra i podem saber quan van existir els dinosaures, i també situar l’aparició / evolució de la nostra pròpia espècie... no som tan especials com pensàvem.
Tot i això, proliferen als Estats Units els anomenats moviments creacionistes que asseguren que la Terra té 6.000 anys i no hi ha manera de fer-los baixar del burro. En fi, si així pensen, què hi vols fer.
La setmana passada vaig escriure un article en el qual parlava de la campana de Hitler que hi ha a un poble d’Alema-nya, i de la conveniència, segons la meva opinió, de retirar-la, perquè recorda i està relacionada amb una de les èpoques més tristes de la història de la humanitat. A la secció dels comentaris, amb la signatura de “Que soni la campana” es manifestava la següent opinió: “Caldria un revisionisme històric per entendre qui va ser Hitler, treure les coses de context per condemnar-les és demagògia pròpia de la ignorància i del segrest de la història.”
El revisionisme històric té el seu vessant acadèmic i un altre que serveix de protecció a maneres de pensar molt properes a tot allò que volen protegir o revisar. Sempre es pot repassar la història si s’aporten dades que abans es desconeixien, òbviament. Una altra cosa és quan sota l’empara d’aquest nom, apareixen corrents que neguen fets i esdeveniments sobre els quals no existeix cap dubte. Un d’aquests corrents és el negacionisme de l’Holocaust. En alguns països europeus, aquest tipus de negacionisme està considerat delicte.
Entre creacionistes i negacionistes hi ha una gran diferència, els primers no fan gaire gràcia, però tampoc semblen perillosos; quant als segons, n’hi ha de diferents tipus. Hi ha negacionistes del canvi climàtic, n’hi ha que subscriuen que el virus de la sida mai va existir, i finalment hi ha els que neguen l’Holocaust. De forma que anem de mal en pitjor.
A mi, que em diguin que la Terra existeix des de fa 7.000 anys no em provoca cap neguit; però sí que me’l provoca que es qüestioni l’extermini del poble jueu i els camps de concentració.
Comprendre la ment humana és certament difícil, perquè cada persona és un món, però els ben asseguro que hi ha formes de pensar que em fan dubtar de l’evolució d’alguns espècimens.