Paraules que cal salvar

En la societat en la qual vivim –més ben dit, som nosaltres els que fem la societat– penso que és urgent salvar, costi el que costi, paraules com reconeixement, generositat, companyo­nia, agraïment, tacte, reflexió, el nos­altres diferents.

No al·ludeixo a allò que Espriu deia de salvar els mots per salvar la identitat. Em refereixo a salvar la convivència, basada en la fraternitat, sobretot, gràcies a la qual es poden portar a terme la llibertat i la igualtat.

Vivim en un món on regna la mentida, origen de les tiranies, la teocràcia i els totalitarismes. Estem immersos en quantitats ingents de violència privada, estatal, pública. Avui dia l’Estat de dret i la democràcia s’han anat desenvolupant en certes zones de la Terra, però fins i tot aquí el dèficit de la justícia social és escandalós. La pobresa i l’explotació no minven. I l’acolliment, més enllà de proclames polítiques, s’esvaeix. Ni tan sols la misericòrdia de Francesc Bergoglio troba ressò.

En aquest sentit, cal referir-se a Plató quan assoleix la vellesa, i davant la corrupció –en aquella època ja n’hi havia–, les injustícies, i la condemna del seu mestre i admirat Sòcrates, diu: “Examinant aquests successos i els homes que es van ocupar de les qüestions polítiques, estudiant les lleis i els costums, com més considerava tot això i em feia més vell, més difícil em semblava gestionar de manera recta els assumptes públics.”

Ben certament, té raó, però no només pel que fa als governants, perquè la política no és altra cosa que la implicació dels ciutadans en la comunitat i en el seu comandament. I, per tant, també els ciutadans en som responsables. Potser la vellesa ens fa més lúcids?

Avui, la companyonia degenera en el menyspreu, el mercat en el mercantilisme, el consum en el consumisme, la democràcia en el populisme, l’autoritat en autoritarisme, la comunicació en demagògia, el servei en cor­rupció. És a dir, els mots i continguts a salvar es degraden dia a dia. En el mercat, és a dir, en l’intercanvi que neix de la comunitat i crea comunitat, també existeix una degeneració monstruosa.

El frau, la usura, el robatori, el mercantilisme, l’explotació, l’alienació, l’especulació capitalista, el consumisme exacerbat en són una prova. El que menys compta és la persona humana.

Com diu un filòsof, “el mercantilisme no és una comunitat que té mercat, sinó un sistema que ho ha convertit tot en mercaderia de consum, amb el qual ha hipotecat el món i la vida”.

I tanmateix no vull, ni puc, ni dec, ni tan sols tinc dret a ser catastrofista ni nostàlgic.

Cal, em sembla, i ho dic humilment, tornar a començar –com en el vell mite de Síssif–, i iniciar junts. Conviure no és viure uns al costat dels altres, és donar-se vida uns als altres. La comunitat que viu comença i recomença, i d’alguna manera, no acaba mai. Ho dic també pel que he oït i llegit aquests dies del 25è aniversari de la Constitució. Salvar aquests mots: reconeixement, generositat, tacte, reflexió i el nosaltres diferents és salvar-nos nosaltres. És salvar la llibertat, la igualtat i sobretot la fraternitat. No és així? De tant en tant, penso que els andor­rans ens habituem massa a cremar, i després, és clar, ens posem a plorar.

És en nosaltres on hi ha la base de la comunitat, no pas en el nosaltres els iguals, sinó en el nos­altres els diferents, que, per altra part, formem la comunitat. És a dir, entre nosaltres.

Salvar paraules, com deia a l’inici, significa salvar continguts i valors, i tanmateix fugir del catastrofisme, del bucolisme, de la pedanteria i de l’autosatisfacció buida. És l’entre nos­altres pel que lluitar i bastir nous fonaments que cal revisar perquè no s’acabi mai.

Com diu Joan Margarit: “L’amor i l’odi sempre dependran// de qui ho explica.”