La tribuna
25 anys sense l'encant d'Audrey Hepburn
Per al meu gust, la millor versió de la cançó ‘Moon River’ és la que canta
Holly Golightly a la finestra del seu apartament a Manhattan
L’any 1958, Truman Capote escrivia la que seria una de les seves llegendàries novel·les: Breakfast at Tiffany’s, que tres anys més tard Blake Edwards portaria al cinema amb l’estrella Audrey Hepburn acompanyada de George Peppard, Patricia Neal i l’aristòcrata José Luis de Villalonga.
Recordo haver vist Desayuno con Diamantes a mitjan anys seixanta, una pel·lícula avui de culte entre altres raons, diria jo, pel seu gran director, Blake Edwards, per l’Audrey Hepburn, qui, amb l’altra immensa Hepburn (Katherine) i Bette Davis encapçalen la llista de les actrius més destacades del cinema segons l’American Film Institute; també pel guió de George Axelrod, però sobretot per la música del prodigiós Henry Mancini.
En realitat aquest article l’escric per evocar l’Audrey Hepburn que ens va deixar fa 25 anys a l’edat de 63 anys després d’una cruel malaltia; però no em puc estar de dedicar almenys una línia a George Axelrod, que, com us deia, va ser el guionista de Breakfast at Tiffany’s. En aquells anys Hollywood tenia en nòmina els més bons en tot i naturalment extraordinaris guionistes per assegurar-se les millors histories i l’èxit dels rodatges. D’Axelrod és l’obra teatral The Seven Year Itch, de l’any 1955, que la Fox i el genial Billy Wilder durien a la pantalla amb la Marilyn de protagonista; aquella cinta traduïda aquí com La tentación vive arriba, on a la voluptuosa rossa se li aixeca la faldilla blanca en col·locar-se sobre una reixa de ventilació del metro i on hi sona el segon concert de Rachmaninoff malgrat que la banda sonora fos d’Alfred Newman, el mateix autor de la fanfara que seria la sintonia de la 20th Century Fox.
Però tornem a l’Audrey Hepburn, que naixia un 4 de maig de 1929 a Bèlgica i que, a part de meravellosa actriu, era ballarina i model. Per cert, una de les seves professores de dansa va ser Marie Rambert, la mestra del fenomenal ballarí Vaclav Nijinski. Però no tot va ser glamur a la vida de l’Audrey; els seus darrers anys els va consagrar a ajudar els més necessitats fent-se ambaixadora de bona voluntat de l’Unicef.
Com que he començat l’article citant la cançó de Henry Mancini no vull acabar sense repetir que per a mi Moon River és una de les melodies més emotives que s’han escrit mai per al cinema, magníficament interpretada per la pròpia Audrey asseguda a la finestra de casa, amb la guitarra a la mà i amb l’escriptor Paul Varjak al pis de sobre escoltant-la embadalit; i quina lletra la de Johnny Mercer amb el “my huckleberry friend”! Una deliciosa cançó que, sorprenentment, la pròpia Audrey va salvar de miracle davant l’ordre de suprimir-la de la cinta per part d’uns insensats directius de la Paramount.
Mai no podré oblidar ni la Holly a Breakfast at Tiffany’s, ni l’Eliza Doolittle a My Fair Lady del Cukor ni la Sabrina Fairchild del Billy Wilder, i menys encara fent de princesa Anne a Roman Holiday, de William Wyler. Em faig meves les paraules d’Elisabeth Taylor quan va saber que l’Audrey havia mort: “Déu estarà content de tenir un àngel al seu costat.”
* Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc