On aniria a fer de Robinson Crusoe?

De tant en tant hi ha fets, temes, que t’impacten. No fa gaire vaig obrir el diari i vaig llegir que un individu es va plantejar anar a un lloc per aïllar-se durant tres mesos, centrar-se en si mateix, alliberar-se de costums, rutines, vicis, inèrcies, per retrobar l’equilibri, rescatar valors perduts, oblidats o aparcats en espera d’una ocasió propícia.

Sempre m’ha fascinat la història de Robinson Crusoe: d’una persona que per causes alienes a la seva voluntat es troba absolutament sola i per sobreviure s’ha de reinventar en un ambient desconegut, ple d’interrogants, potser de perills. De cop i volta tens tot el temps del món per començar de zero: primer conèixer l’entorn més immediat, si hi ha algú altre, quins perills pots córrer, quins animals o perills et poden causar algun mal. Cal procurar una defensa, buscar un refugi natural o artificial. Comunicar-te amb l’exterior (com ara cercar una ampolla o similar on posar-hi un missatge), penjar un drap en forma de bandera per si algú et pot veure. Fer una foguera.

Què porto a sobre? Un bolígraf, un mòbil carregat, un ganivet, la cartera amb diners (que no em faran falta), targetes de crèdit (tampoc) i alguna targeta. No porto encenedor ni llumins. Com encendré el foc? Caldrà posar en pràctica el que hem vist a tantes pel·lícules: fregar fustes fins aconseguir que cremin.

A quin lloc m’agradaria a mi tenir una experiència com la que estic llegint? L’entorn el tinc clar: a la muntanya. Però, on? Als Pirineus, sí, però, on? Hi ha alguns indrets que m’agradaria. Per exemple entorns de Núria: als llacs de Carançà, per exemple. Al peu del Pedraforca, o de la serra del Cadí, al santuari de Cabrera. A prop de la Mare de Déu del Món. Als Pessons, a Andorra.

M’agradaria estar en un refugi o cabana on poder estar aïllat, absolutament sol, però sota cobert a la nit, pel fred i els perills de possibles animals salvatges o d’humans que en alguns casos encara són més salvatges.

Què m’hi emportaria? Llibres, llibretes i llapis o bolígrafs per escriure, dibuixar, una màquina de fer fotos. A una experiència així val la pena treure-li tot el suc possible, sobretot per a un mateix.

Tinc un amic que és enginyer industrial, jubilat, que fa anys, molts anys, em va proposar tenir una experiència similar: anar a la muntanya durant uns dies i viure de la caça, dels fruits que la natura t’ofereix. Sobreviure. No li vaig seguir la beta. Però interiorment pensava que podria ser una experiència prou interessant. I ara, arran del reportatge en qüestió, m’he tornat a interessar per tenir una aventura així encara que sigui un Robinson Crusoe amb bitllet de tornada.

A part d’escriure i deixar negre sobre blanc pensaments, observacions, experiències, records, propòsits, observaria l’entorn, els animals, com les llúdrigues, els cérvols, les formigues, escarabats, aranyes... el cel estrellat, aquest gran desconegut. També les aus intentant establir alguna connexió, diàleg, contacte. Observar què fan i intentar comprendre per què ho fan. Crec que els humans ens estem deshumanitzant i que pensem que el nostre món urbanita és el millor. Ens desentenem de la natura i de les criatures que hi habiten. No heu vist aquells amagatalls que utilitzen els observadors gràcies als quals podem tenir imatges d’animals i saber què fan, què mengen, on van. Mai valorarem prou les hores i hores que s’han hagut de fer fonedissos però en compensació quina experiència, quina cultura en ser uns privilegiats, uns observadors de la natura i les seves criatures.

Què trobaria a faltar? Doncs, la lectura matutina del diari, el diari en paper, eh? La ràdio, la televisió, el mòbil, el cotxe o la moto. Durant aquesta experiència de Robinson Crusoe hauria de desplaçar-me a peu. No em fa por caminar durant hores i gràcies a la pràctica muntanyenca hi tinc cert sentit de l’orientació. M’agrada anar a caminar per la muntanya, però, això sí, amb companyia. Per poder parlar i per si passa algun imprevist.

Malgrat el sentit de l’orientació, segurament faria com en Patufet, que deixaria senyals en alguns indrets a fi de retrobar el camí de tornada.

El que tenia l’experiència que m’ha disparat el tema havia contactat amb un amic seu director de cinema que enregistraria imatges i posteriorment serien exhibides. És a dir, era una experiència de fer de Robinson Crusoe amb bitllet de tornada. I reviure-la després amb qui pogués estar interessat.

Del material acumulat (apunts, dibuixos, fotografies, filmacions) se’n podria treure partit, sobretot pels humans urbanites que veiem la natura com quelcom exòtic. I de ben segur que la meva relació amb l’entorn seria diferent a partir d’aquesta experiència.

M’adono que aquest reportatge m’ha fet reviure un esperit aventurer que tenia adormit i que malgrat que ja no portaré a terme admiro i valoro aquells que ho fan, i més si finalment tots ens en podem enriquir de ser un Robinson Crusoe amb bitllet de tornada.