Els ulls i les mans del Joan Reguant

Va fer, el Joan Reguant, ahir al matí, la ponència inaugural del Congrés sobre la pedra seca a les Terres de Lleida, en el marc de la sala d’actes de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a la vella ciutat de Lleida, per on el Segre passa camí de l’Ebre i del mar després d’haver abraçat la Valira andorrana a la plana de la Seu d’Urgell i acollit la Noguera Pallaresa “per damunt de Balaguer”, a sobre Camarasa, com diu mossèn Cinto. Si no fos pels embassaments que els adormen, el Segre i la Noguera Pallaresa passarien a fregar Lleida portant encara algun dels rocs valirencs arrossegats pels aiguats des de les altes comes andorranes. O les que el mateix Segre rosega quan en sortir de la Cerdanya llepa els penyals de l’estret de les Cabanotes, als peus del Baridà, abans de fer les giragonses vora la Catedral de la Ciutat d’Urgell, com ens diu sovint i reivindica l’historiador Climent Miró.

Pensava en les pedres agombolades pels rius que baixen del Pirineu, mentre escoltava la brillant i clara exposició que amb el títol Ahir i avui, pedra seca, el Joan Reguant ens va regalar l’inici del Congrés. Pedra ahir i pedra avui, en una nítida proposició de l’ús de la pedra en la construcció actual, i també, en la consideració d’allò que hi ha fet amb pedra com a patrimoni necessari en el nostre anhel col·lectiu de no malmetre, encara més, el llegat que ens ha arribat dels qui van viure de les feines i el treball agrícola, ramader i forestal segles i dècades abans que nosaltres. La visió del Joan Reguant, rica en matisos i amb el llenguatge concís i directe, obre el pensament i ens projecta sobre els milers i milers de pedres, de rocs disposats en parets, en murs, en gravades, en cabanyes, en orris, en cortals, en recs, en les portelles... allà on hi hagi pedra. Ens obre el pensament al seu ús íntimament lligat a la vida de les persones i dels animals, que com a factor cultural ha estat una constant des de les primeres comunitats prehistòriques i fins fa ben poques desenes d’anys, emprant-la en la construcció d’habitatges i en tantes altres necessitats estructurals de l’entorn, sabent-la posar gràcies a la transmissió de l’aprenentatge de padrins a pares i a fills. Precisament, el trencament que el despoblament ha suposat en l’ensenyament i en la pràctica, ha estat una ferida fonda, tal com ens ho va il·lustrar ahir en la segona ponència marc, el geògraf Ignasi Aldomà, de la Universitat de Lleida.

En aquest sentit, el padrí de Joan Reguant sempre els deia a casa una frase de les que marquen la consciència de quan som joves, de quan anem apamant a poc a poc el món: “no tornis mai de la muntanya sense haver apairat unatant pedra d’una paret”. Quina lliçó per a la consciència de pertinença a un indret i quina alenada d’amor envers el país, el rodal més vital i íntim de cadascú. I el Reguant ho fa d’agafar la pedra que el patac d’aigua, o la neu, o el porc fer o les arrels han estovat i han fet caure al mig del pas. I la posa a la paret, recordant el seu padrí i assaborint el moment, anònim i a simple vista insignificant, però tan important per evitar la pèrdua d’allò fet amb pedra que ha configurat el paisatge humà de tantes contrades pirinenques i no cal dir, d’allà on hi ha pedra, siguin terres altes o sigui al pla, on tantes evidències i construccions podem trobar.

En el Congrés sobre la pedra seca, que ahir divendres i avui dissabte té lloc a Lleida, amb visita de tarda a Torrebesses, al Centre d’Interpretació de la Pedra Seca, organitzat pel Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i la Fundació Món Rural, i sota l’aixopluc de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, hi ha tres blocs de treball que remarquen la importància de l’ús de la pedra seca, un ús essencial i amb una càrrega sentimental envers el paisatge que ens hi dirigeix delitosos la vista i els sentits. “El patrimoni arquitectònic que representen les construccions de pedra seca”; “les funcions socials, econòmiques i mediambientals de les construccions de pedra seca”; i “el futur: usos complementaris, procés de patrimonialització i eines de protecció”.

De ben segur que la trobada a Lleida servirà per tenir en valor cultural i social l’escampall ben endreçat, i malauradament en bona part mal tingut o ja malmès, obrat en pedra seca, de la manera més genuïna, senzilla i natural. Ens deia el Joan Reguant, des de la seva fibra humana feta de teia, feta de cor i de consciència, que a l’hora de posar-la, la pedra són els ulls i les mans. Que les tinguem presents també aquí a Andorra les seves paraules, encertades, per tal de mirar de no desfigurar el llegat que amb saviesa, treball i estima ha arribat fins als nostres dies.