Criptomonedes

Llegim al Diari que dos joves del país han creat una empresa relacionada amb el bitcoin. Havia d’arribar, com ja passa gairebé arreu. Per si algú encara no ho sap, el bitcoin és una moneda inventada, sense contravalor físic.

Temps era temps, les divises nacionals tenien com a garantia les reserves en or, com les famoses de Fort Knox, als Estats Units. Després es feien servir paràmetres de la macroeconomia i sempre, això sí, les cotitzacions als mercats de valors.

Una il·lusió de la mare, fa més de mig segle, era arribar al milió de pessetes i demanar al banc que li deixessin veure i palpar els bitllets corresponents a aquella quantitat. Els sous, aleshores els cobràvem en sobres. Pocs poden recordar allò, perquè ingressos –i despeses– han esdevingut anotacions comptables al banc, que de tant en tant ens passa notícia d’unes i altres, i extractes dels comptes. Com les generacions que vindran, mentre resisteixi la Unió Europea, oblidaran que abans, alguns encara ara, compten amb pessetes o amb francs les equivalències de l’euro.

Del paper-moneda fa dies que vam passar al plàstic, a les targetes, quan fem compres (el volum d’aquestes operacions va augmentar un 12,6 per cent a Espa-nya l’any passat) i darrerament es van substituint per identificacions i operacions als telèfons mòbils de generacions avançades. No falta qui augura que amb un sol document –virtual?– acreditarem la identitat, els permisos i llicències concedits, en el sentit més ampli, abonaments inclosos, i també el límit de crèdit personal i la funció de pagament.

El bitcoin és la moneda virtual més coneguda, i cotitzada. Segons la darrera cotització vista a Internet, es canviava no fa gaires dies a una mica més de 8.500 dòlars. Mesos enrere va sortir la notícia que s’havia venut un pis de luxe a Tarragona, pagat amb uns milers d’aquestes peces. No són úniques. Hi ha també l’ethernum (679,28 dòlars), el litecoin (177,12), i fins i tot una d’aquestes divises críptiques estatals, com la impulsada pel president de Veneçuela: el petro, que d’entrada es fixava en el preu d’un barril de petroli, valorat amb força optimisme en 60 dòlars.

Han existit, encara existeixen segons on, alguna mena de monedes locals, regionals, o fins i tot d’empreses privades. Sovint no mereixien aquest nom, més aviat s’anomenaven vals, però la paraula mateixa ja referia a unes equivalències en la moneda real del moment i el lloc.

Ja no s’esmenta tant ni es blasma com fa alguns anys, l’eco- nomia especulativa, concepte enfrontat al d’economia productiva, la derivada de treballs, serveis o objectes materials prestats o creats i objecte de la corresponent contraprestació, suposadament en diner.

Les criptomonedes són, directament, objecte de pura i dura especulació, exemple paradigmàtic de la llei d’oferta i de la demanda, amb imatges gairebé només creades perquè es puguin veure a les xarxes. Els riscos de volatilitat dels respectius valors efectius són extrems. Google i Facebook han vetat anunciar-les no només per evitar aquest perill, sinó el d’estafes.

Tots hem conegut aquells padrins que es negaven a comprar a terminis. La seva prudència els portava a estalviar, i a no adquirir res fins que no tenien acumulat el capital suficient per pagar al comptat, trinco-tranco, i eren extremadament malfiats davant xecs o talons bancaris, precedents de les actuals targetes.

Els mons canvien. El general i el proper, no només pel que fa al paisatge, sinó sobretot pels costums. I el diner, cada cop més invisible, qui sap si abans del que pensem deixarà d’existir, més enllà de l’univers virtual.