La frontera

Pujo de Barcelona a Andorra el dissabte, dia vint-i-quatre, a una hora prudent per no trobar cua d’entrada al país. Imagino que al matí hi haurà trànsit i decideixo sortir de Barcelona després de dinar. Arribo a la Seu a les sis de la tarda. El trànsit és fluid, però a tres quilòmetres de la frontera em trobo amb la maleïda cua. La circulació és molt lenta. Al sortir de la duana, les dues fileres es converteixen en una, i quan arribo a la frontera, ja són quasi les set de la tarda. Hi ha un sol semàfor en verd, una garita de control oberta a cada banda, agents que miren de reüll, i tothom content. A partir d’aquí la circulació torna a ser fluida i arribo a Ordino sense cap més interrupció, i amb les carreteres d’allò més tranquil·les.

Des de fa uns quants anys, tant la frontera com la duana estan preparades per fer passar dues fileres d’automòbils, però quasi sempre, una fila està tancada. Es pot entendre que en dies normals, amb una filera n’hi hagi prou, però no seria possible que les policies dels dos països es posessin d’acord per obrir els dos carrils els caps de setmana i les vacances en les quals hi ha més trànsit? Tan difícil és?

Més enllà d’aquest primer suggeriment, tampoc acabo d’entendre massa bé per quina raó hi ha d’haver tant control. Bé, no formem part de la Unió Europea com a Estat membre, però sí que tenim una sèrie d’acords que d’alguna manera permeten una relació fluida en molts aspectes amb Espanya i Europa. Per entendre’ns: estem fora, però quasi estem dins. I en molts aspectes ens hem adaptat a les directrius de la Unió. A l’entrada del país hi ha una bandera blava i europea amb el nom d’Andorra entre estrelletes grogues. Som una mica europeus, o no?

Per què hi ha tantes restriccions a la frontera? No podria ser una frontera oberta, d’entrada i de sortida, com ho són la majoria de fronteres entre Espanya i França, o entre altres països europeus?

No crec que sigui tan difícil fer aturades selectives, i en línies generals deixar que els automòbils circulin lliurement... Seria una manera molt més racional d’actuar. I en canvi, què tenim? Cues i més cues. Cues d’entrada i de sortida els dies que arriben els visitants a esquiar o de vacances. Els mateixos andorrans, que coneixem amb més o menys encert els horaris, ens empassem cues que no tenen cap raó de ser. De vegades, en ple mes d’agost, la cua quasi arriba a la Seu.

Tot i així, la gent segueix pujant a esquiar, per l’estiu i a gaudir del país. Es traguen una cua de dues hores i al cap d’uns mesos tornen. Afortunadament, Andorra té molt per oferir. Facilitar l’accés i la sortida del país hauria de ser una prioritat.