Capacitat de meravellar-se

Cada dia que passa dibuixo, com a mínim, dos o tres capteniments de les persones envers l’esdevenidor del nostre món i, per tant, també relatiu al nostre petit país.

Hi ha el club dels pessimistes radicals, alimentadors ferotges de la decadència absoluta a la qual ens acostem de manera inexorable, plantats a les portes d’una catàstrofe generalitzada, amb guerres globals o focalitzades. Tot plegat, el canvi o destrucció de valors fonamentals.

Hi ha també el club dels optimistes a tot preu. Parlen de cicles històrics i de la regeneració per la ciència i la tecnologia. Personalment, em torben bastant.

Cal dir que els primers, normalment, són els que veuen que va minvant el seu poder, sigui polític, econòmic, social... “Ai, abans sí que tot anava millor”, frase que va lligada a sectors d’un ultraliberalisme exacerbat, sobretot en l’àmbit socioeconòmic. “No anem pas bé...”, és gairebé el seu logotip que han abanderat des de fa dècades, governi qui governi.

Ara, sembla ser que torna a sorgir, a Andorra, la sentència fetitxe: la qualitat per damunt de la quantitat. Aquesta és una lletania monocord que sento, com a mínim, des dels anys seixanta i setanta del segle passat.

I és important, penso, que aquesta qualitat que és busca, com el Sant Grial, comenci també en nosaltres mateixos, en les nostres empreses, hotels, comerços... que haurien de ser entesos com una comunitat formada per persones abans que una màquina de guanyar diners.

Que el millor actiu de les empreses comercials i turístiques són els treballadors –persones– i que cal invertir en ells. I fomentar un sistema compartit de valors que fomenti l’amistat, la lleialtat, la identificació i l’entusiasme dins de les empreses.

Com deia un professor d’Esade, no fa gaire temps, tot just set anys: “... no observo cap gran onada a favor del dret de les persones.” I a continuació: “Les escoles de negocis han educat d’una manera molt orientada a l’èxit, a allò que és tangible, i és bo que es parli d’això [es refereix a l’ètica].” Si se cerca qualitat en el turisme que volem rebre, d’entrada hauríem de pensar que prèviament la qualitat l’hauríem de tenir prèviament nosaltres. Almenys per allò del do ut des.

Després, en aquesta modesta descripció dels capteniments, la immensa majoria, hi ha els deixebles furibunds del carpe diem, és a dir, el dia a dia, o la nit a nit, com a màxim. I no van gaire desencaminats, orientats, dirigits i esclavitzats com estem per l’estupidesa oficial, pública o privada de les televisions, media i el que en diuen xarxes socials. Allò d’“el que avui és veritat demà és mentida” o a l’inrevés és el pretext de la globalització, que es pretén econòmica, però no social, ben entès lluny de la justícia, si és que encara n’hi ha.

Personalment, des de fa temps, no em considero ni amant de la decadència, ni seguidor d’utopies, ni estricte materialista, adorador de l’ídol del carpe diem. Va naixent a poc a poc en mi un sentiment de sorpresa, de desconcert, de retrobar l’esplendor de l’albada, un nou dia. Val la pena que ens quedem atordits contemplant el sol, la lluna, els estels, el mar, la neu, el silenci, la pedra... I que també ho fem davant de la persona humana que n’hi ha, més enllà de la massa cridanera, ploranera, sempre utilitzada per uns i altres. Que ens sorprenguem davant de les persones lliures que pensen i volen pensar enfront dels eslògans elaborats únicament per avortar qualsevol anhel de ser persona, no individu.

Com diu el professor portuguès José Tolentino Mendonça: “Beneït el futur que ens critiqui per haver anat a la Lluna i resistir-nos tant, però tant, a arribar al coneixement del propi cor. Beneït el futur en què les tecnologies deixin de ser un fetitxe en mans del mercat, com ara en gran manera ho són, i es tornin un instrument més ben ajustat a la vida de tothom, com ho eren, per exemple, l’arada o la roda. Beneït el futur que ens inspiri maneres d’existència més essencials, més atentes als altres humans, però també a la resta de criatures que comparteixen amb nosaltres aquest misteriosa aventura, i de les quals sabem tan poc. El futur trobarà l’espai i l’expressió del seu pensament.”

La capacitat de meravellar-se, de sorprendre’s davant de tot el que és humà, davant de la generositat (no de dalt a baix sinó de costat a costat), i de pensar que el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Hi ha molts individus dolents, també moltíssimes persones de bé. I aquesta constatació no utòpica, sinó ben real, cada dia em meravella més. A Andorra, també, és clar que sí!