De Canillo a Meritxell: un museu a l'aire lliure

Moltes vegades tenim riqueses culturals inestimables dins de casa que desconeixem o no hi parem prou atenció. Aquest podria ser el cas del que trobem entre Canillo i Meritxell, pel recor­regut de l’antic camí ral que passa per Prats. Un camí en el qual trobem esglésies romàniques, creus, oratoris, llegendes, tot en un passeig molt agradable de dos quilòmetres.

Començant a Canillo, al pont de Prats, on també hi acaba el recentment batejat camí de mossèn Ramon de Canillo (que va fins a AINA vorejant la Valira), com a reconeixement a la gran tasca que el mossèn ha fet per la parròquia i per Andorra, trobem l’església de Santa Creu, una església de final del segle XVII o principi del XVIII, restaurada pel Govern el 2004, que marca l’inici del camí cap a Prats i que destaca pel seu ample porxo, on també per les festes de Nadal s’utilitza de naixement del pessebre de Canillo. Un cop l’any s’hi celebra una missa el 14 de setembre (exaltació de la Santa Creu). Com a curiositat, antigament als infants de pares desconeguts se’ls posava com a cognom Santacreu.

Continuant cap a Prats, a uns 700 metres, escompassat el riuet d’Encamparnal i el cap de la Muntada, a mà esquerra trobem la Creu dels set braços (o Creu de les set branques, Creu de les set banyes o Creu blanca): una creu monumental que data del 1477 (segons la inscripció en xifres romanes), única al món d’aquestes característiques i avui només amb sis braços. La llegenda diu que eren set amics de Prats i que un d’ells, molt poruc, va anar a buscar vi a Canillo amb una escopeta que els altres companys li van donar carregada amb farina. En arribar a Canillo, el botiguer en veure que l’escopeta no estava carregada l’hi va car­regar amb munició. Els altres companys l’esperaven al camí de Prats per fer-li por i un es va vestir de fantasma, pensant que l’arma que portava el seu amic no estava car­regada. En veure el fantasma li va disparar i el va matar. Diuen que la creu va perdre una branca en aquell moment.

Però aquesta llegenda no concorda amb la història de la creu, ja que encara es pot veure una foto del 1916 que apareix al llibre Creus al vent, d’Albert Bastardes, del 1983, on la creu conserva les set branques. Avui al lloc de la creu n’hi ha una reproducció fidedigna, l’original es troba al vestíbul del comú de Canillo.

Continuant pel camí i passades les Roques (l’encreuament entre Prats i el Forn), on abans de l’eixample de la carretera als anys 1980 encara hi havia dos gran roques, arribem al poble de Prats, originàriament amb nou cases pairals. Destaca al mateix camí l’església de Sant Miquel, una capella romànica del segle XII amb una porta gòtica en pedra tosca, també única a Andor­ra. De l’església destaca el seu retaule original, que es va vendre el 1926 i del qual Patrimoni Cultural va recuperar una taula (pintura) i l’entitat Crèdit Andor­rà en va adquirir la predel·la (de la qual se n’ha reproduït una còpia a l’església) i una altra taula. Aquest retaule fou creat el 1537 per Miquel Ramells, conegut com a Mestre de Canillo, un artista que també va crear el retaule de Sant Joan de Caselles, i que constitueixen unes peces de gran valor artístic del període conegut com a gòtic tardà.

Sortint de Prats, trobem dos camins, un cap a l’esquerra i que puja al roc de les Bruixes, un conjunt magnífic de gravats prehistòrics (edat del bronze) i medievals que es van descobrir el 1962 per Pere Canturri i que la llegenda també atribuïa a les marques de les urpes del dimoni quan va temptar Jesucrist.

El camí de la dreta continua pel camí ral que baixa a Meritxell. Passat el pont del riu del Forn i les Barreres (una zona molt dreta), ja en vistes de Meritxell, clavada sobre un pedestal damunt d’una roca trobem la Creu de Meritxell (ara també es diu Creu de Carlemany), del segle XVI, una referència per a tots aquells viatgers i pelegrins que anaven al santuari.

Continuant el camí, es troba un primer oratori, i més avall un altre on, segons la llegenda, un home de Meritxell va trobar la mare de Déu dins una gavernera florida en ple hivern. I ja som a Meritxell, amb el santuari primitiu cremat en l’incendi la nit del 8 de setembre del 1972 i reconstruït avui en museu, i amb el nou santuari, declarat basílica menor el 2014 i unit a la ruta mariana, i que és el monument més visitat d’Andorra.

I per als que encara tinguin ganes de continuar el camí, poden baixar fins a Molleres i arribar fins al toll Bullidor, una altra meravella de la natura, amb una cascada majestuosa que s’engoleix la Valira cap a Encamp. Bona excursió als que vulgueu gaudir d’aquest museu a l’aire lliure.