Ens ha deixat Enrique Castro 'Quini'

El 27 de febrer passat, quan molta gent estava pendent dels efectes de l’anunciat temporal de neu i fred, els mitjans de comunicació donaven una última hora de la mort, sobtada, de qui fou entranyable futbolista de l’FC Barcelona, Enrique Castro Quini, als 68 anys d’edat, d’un infart.

Nat a Astúries va ser un jugador, un davanter, que feia molts gols rematant de cap. Però el que li va donar una altra dimensió va ser el segrest que va patir el dia 1 de març del 1981, ara ha fet 37 anys. Un calvari de 25 dies que va tenir tothom, especialment els barcelonistes i no cal dir-ho la seva família, amb l’ai al cor. Va ser magnànim i va perdonar els seus segrestadors. Ha estat una persona humil i solidària. Una gran persona de la qual avui plorem la seva desaparició definitiva. Aquest fet luctuós ens dona peu a dedicar aquest espai a recordar qui era Enrique Castro Quini com a persona i els valors que defensava.

El nostre personatge neix el dia 23 de setembre de l’any 1949 a Oviedo (Astúries). Va ser el primer de tres fills d’Enrique Castro Quini, i de Maria Elena González. Com veieu, el sobrenom de Quini l’hereta del seu pare. Els altres dos germans es deien Jesús (fou porter del Reial Sporting de Gijón i morí ofegat a la platja) i Rafael Falo, que també va jugar a futbol i de porter.

Enrique Castro passà la seva infància a Oviedo fins que la família es traslladà a Llaranes, a una colònia d’Ensidesa, on treballava el pare. Allà va viure la infància i adolescència. Estudià al col·legi dels salesians de Llarenes. Aquí és on s’inicia la seva carrera futbolista. Essent juvenil seria convocat per defensar la selecció espanyola. Amb 18 anys, el 1967, passa a jugar al primer equip el CD Ensidesa, a la tercera divisió. El Reial Sporting de Gijón, el que seria el club dels seus amors, el contracta el novembre del 1968 debutant al camp del Betis (Sevilla). La segona temporada a l’Sporting de Gijón aconseguia pujar a la primera categoria i Quini marcaria 24 gols, convertint-se en el primer Pichichi (màxim golejador). En guanyaria vuit en total, dos d’ells a segona divisió.

Ladislao Kubala, llegendari ex-jugador hongarès del Barça dels anys 50, era el seleccionador nacional de futbol d’Espanya, es va fixar en aquella jove promesa i el va convocar debutant a La Rosaleda (Saragossa) el 28 d’octubre del 1970. Va començar com a suplent substituint Gárate i va marcar un gol.

El febrer del 1972 jugava a Anglaterra un partit contra Irlanda del Nord, on va sofrir una greu lesió a causa d’un cop de colze d’un contrincant al pòmul esquerre: un any de baixa.

El dia 1 de juliol del 1974 es casa amb Maria de las Nieves Fernández al poble asturià de San Jorge de Heres. Abans d’un any neix la primera filla, Lorena, el segon es diria Enrique, com ell i el seu pare, i el petit Jorge.

L’FC Barcelona el va voler fitxar per a la temporada 1975-1976 oferint 50 milions de pessetes i el president Agustí Montalt viatja a Gijón sense aconseguir el seu propòsit. Quini ja s’hi veia, però va haver d’esperar fins a l’any 1980. Estava al cim de la popularitat. Havia aconseguit sis vegades el Pichichi, quatre en primera divisió. I arriba el dia 1 de març del 1981 (el Barça havia guanyat l’Hèrcules per 6-0 i Quini havia marcat dos gols). Era l’home més feliç del món, però... Uns delinqüents comuns van aprofitar un moment propici i el van introduir en una furgoneta DKW. Començava el dia més difícil de la seva vida. Maria Nieves, la seva esposa, en veure que tardava va donar l’alarma a la policia. Alesanko, company d’equip de Quini, Òscar Segura i el president de l’FC Barcelona, Josep Lluís Núñez, van passar la nit a casa del jugador segrestat. La policia troba el cotxe de Quini amb les portes obertes. Davant d’aquell drama que va tenir tothom amb la màxima atenció, el Barça, que tenia la lliga ben encarrilada, va intentar suspendre el partit següent, però la Federació Espanyola s’hi va negar. Finalment perdria el títol de lliga.

Passaven els dies i tothom pendent de les notícies. Quini passaria 25 en captiveri. Els segrestadors havien exigit cent milions de pessetes a dipositar en un compte de Suïssa. Nicolau Casaus, directiu del Barça, es trasllada a Suïssa. La cooperació de les policies espanyola i suïssa va malbaratar aquell segrest inhumà. Es va detenir a Suïssa Víctor Manuel Díaz Esteban, un lampista sense antecedents, el qual va cantar on era Quini: en un amagatall d’un taller mecànic a Saragossa. A les deu de la nit la policia alliberava un Enrique Castro Quini desorientat i espantat. Acabava així un calvari que va durar 25 dies. Quini, home humil i comprensiu, va retirar l’acusació dels seus segrestadors. Però la justícia va seguir el seu camí.

Quini torna als terrenys de joc. Primer amb el Barça i finalment al club de la seva vida, l’Sporting de Gijón. El balanç personal és que havia jugat 448 partits en primera divisió marcant 219 gols. L’any 2008 seria operat d’una afecció cancerosa. Molt estimat per tothom com a persona i com a futbolista exemplar. Fins al passat dia 27 de febrer. L’ajuntament de Gijón va aprovar, per unanimitat, el canvi de nom de l’estadi del Reial Sporting de Gijón que a partir d’ara es dirà El Molinón-Enrique Castro Quini.

En pau descansi Enrique Castro Quini, una gran persona, un exemple a seguir.