Aigualits i volats

Aquesta passada Setmana Santa les aigües cantarelles i lliures de la Valira al seu pas per Sant Julià, havien d’haver estat l’escenari per on baixarien les barques de ràfting. La previsió era anunciada a final d’any, ja amb bones nevades que feien preveure bons tous de neu a tot el país i una primavera amb els rius baixant de banda a banda. Però les barques de ràfting a Sant Julià no s’han vist enlloc, i la incògnita de si les hi veurem s’embolcalla amb la remor del riu, que baixa alegre i generós aliè a les inventives dels humans. Baixa com si això de les barques no li fes fred ni calor, però si el riu tingués la capacitat de pensar, ens faria arribar per boca d’alguna ondina o bé nimfa una exclamació sentida: “ep!, si ara que les aigües baixen esbatanades, no hi poseu les barques, no cal que us escarrasseu a fer-ho més endavant”. Dit això, la nimfa, portada per una aigüerola, passaria volant arran d’aigua i marxaria un altre cop a escondir-se en un catau ombriu de l’altra riba. Alhora, l’ondina, agradosa de sol i de besar les aigües, nedaria corrent amunt gràcil i estirada, anguilejant el seu tors entre els rocs valirencs fins a perdre-la de vista.

Desaprofitar el doll d’aigua d’aquesta primavera, tenint la intenció de possibilitar la pràctica de ràfting per la Valira al seu pas per Sant Julià, és un mal averany i ens porta a pensar si el comú de Sant Julià de Lòria té encara clar tirar endavant amb la seva iniciativa o al contrari, s’ha aigualit el projecte i tot quedarà en no-res, tret dels diners gastats en les obres per entrar, navegar i sortir del riu. Tal com ens diuen la nimfa i l’ondina, si ara que baixa aigua per donar i vendre no s’avaren les barques, faran salat, deixaran passar l’ocasió de fer la provatura. Qui n’escrigui, per a la història comunal laurediana, la crònica, que ho tingui en compte i faci remarques del bé de Déu d’aigua d’aquesta primavera d’aiguals nodridors i de bona ufana.

Amb el ràfting aigualit carreguem el morralet i enfilem costa amunt fins a les alçades de la Rabassa. Si fóssim ocells ens envolaríem des d’aquí dalt com els avions ho fan des de les pistes dels aeroports. El més proper, el que es veu allà baix allargassat a la dreta de Segre al bell mig de la Ribera d’Urgellet, ha fet abans de Pasqua provatures de vols durant un parell de setmanes previstos entre Marsella i Madrid i Palma. Una lloable iniciativa privada que havia de servir per arrencar d’una vegada línies aèries entre l’aeroport de Montfer­rer, anomenat comercialment aeroport Andorra-la Seu d’Urgell i altres destins turístics. Hem dit previstos perquè la realitat ha estat una altra. Primer, un vol que venia de Madrid va ser desviat per decisió del comandant cap a l’aeroport de Girona, sota el pretext que estava tapat i amb la consegüent murga d’haver de portar la gent amb autocar des de Girona cap a la Seu d’Urgell i a la vegada portar els que havien d’anar a Marsella també en autocar des de Montferrer. Segon, l’haver de suspendre els vols amb Marsella per no tenir prou demanda, escapçant una part de l’oferta. A més, la desviació de vol cap a Girona va provocar que el promotor dels vols optés per canviar de companyia aèria i això va comportar haver d’operar la resta de dies amb un avió més petit. Tot plegat una mica trist, quan de rerefons hi ha el permís per activar el sistema d’aproximació a través de GPS, una qüestió tècnica que entorpeix a l’aeroport de Montferrer (Andorra-la Seu d’Urgell) d’alçar, metafòricament, el vol.

I parlant d’aeroports, les que sí que alcen el vol són les campanes de “l’andorranitat del melic” altre cop tocant a generala per encaminar les mirades cap a la construcció d’un aeroport a territori andorrà. Aquí dalt a la Rabassa, concretament. A aquesta alçada, sense nimfes ni ondines, són les ben compassades gralles les que ens diuen esvalotades i cridaneres: “esteu volats, esteu volats, esteu volats”.