Quan no hi ha res a fer

L’any 2009 vaig obrir un compte a Flickr on vaig pujar vuitanta-set fotografies que mostraven part de la meva feina com a periodista de viatges. Òbviament, en els seus inicis, Flickr era precisament això, un lloc on s’exposaven i intercanviaven fotos, i eren accessibles a tothom, tot i que cadascú decidia si els drets de les imatges eren públics o reservats.

Un cop pujades les fotografies, em vaig oblidar absolutament d’aquesta plataforma, des de la qual, a pesar de tenir-ne els drets reservats, les fotografies es podien –i es poden– descarregar sense pagar res.

Van passar uns quants anys, fins que un dia vaig decidir retirar-les. Però el cas és que com que feia temps que no hi havia entrat, el compte estava tancat, segons la seva resposta automàtica, degut al llarg període d’inactivitat. El compte era inaccessible i ho segueix sent, no puc accedir al meu perfil, però en canvi a nivell d’usuari bàsic, sí que s’hi pot arribar, i pots seguir descarregant totes les fotos de Ramon Villeró: n’hi ha prou que siguis membre de Flickr per poder-ho fer. Jo, des d’un compte nou, o qualsevol persona des d’un altre compte de Flickr, podem veure i descarregar les fotos; però jo, que en soc el legítim propietari, no puc entrar al compte original, com tampoc les puc retirar de la circulació. La resposta és sempre la mateixa: no es pot entrar per la seva llarga inactivitat, com tampoc es pot restaurar la contrasenya perquè el compte original ha estat massa temps tancat. Un camí sense sortida.

En l’actualitat Flickr pertany a Yahoo. Per solucionar el problema, des del compte nou he provat d’escriure’ls diverses vegades, sense rebre cap tipus de resposta, en primer lloc perquè hi ha una sèrie de filtres que fan quasi impossible accedir a una persona, tot són robots. I en segon lloc, quan ho aconsegueixes –si és que realment arriba a algú, que tampoc ho saps– t’ignoren.

Què pots fer? Doncs fastiguejar-te i entendre que les 87 fotos estaran permanentment a l’abast de tothom fins que peti la xarxa o Flickr. Les fotos estan en una espècie de llimbs. Sols puc deixar-ho córrer, no amargar-me la vida i pensar que no hi ha res a fer.

L’altre dia, Nassim Aghdam, una noia resident a Califòrnia, va atacar la seu de YouTube perquè li havien retirat uns vídeos amb els quals intentava gua-nyar-se la vida. La seva acció va causar la mort d’una persona, ferides a d’altres tres i el posterior suïcidi de la pròpia Nassim. Un final lamentable i trist.

Els seus vídeos van ser censurats per contingut inapropiat. El poc que he vist, abans que ho esborressin del tot, era més aviat de poca qualitat i intranscendent, però absolutament inofensiu. Nassim s’havia queixat vàries vegades, sense resposta. El seu acte no té cap justificació, però és evident que tal com funciona el món encara són necessàries persones, en lloc de filtres i robots. Potser s’hauria pogut evitar la tragèdia. Segurament la intel·ligència artificial funcionarà en un futur d’allò més bé.