La societat de l'estrès i les coses fàcils

Potser, en llegir el titular un pot pensar, carai! aquesta és realment la nostra societat? Tot i que com és lògic, sempre hi ha excepcions en la majoria de generalitzacions, per desgràcia, cada vegada més, tant les noves generacions de joves com moltes persones adultes, a causa de la necessitat d’integrar-se en una societat que ja de per si viu estressada diàriament, volem obtenir resultats pràctics sense fer cap esforç. Volem les coses fàcils, ràpides (i si pot ser) còmodes. Des del primer moment del dia, per norma general, solem endarrerir el màxim el nostre despertador per tal de poder dormir 5 minuts més i reservar-nos a aixecar-nos en el temps límit que tinguem per fer les coses abans de sortir de casa estressats i agafar el cotxe per portar els nens a l’escola o anar al treball. Després amb el temps pegat, arribem a la zona propera al nostre lloc de feina, no abans sense haver maleït unes quantes vegades el trànsit an-dor­rà i els possibles imprevistos que puguem trobar pel camí, i desesperats potser entre discutir amb els conductors d’altres vehicles, els vianants i inclús molt sovint amb agents de circulació –si tenim sort– acabem trobant un lloc per aparcar el nostre vehicle. Després enllacem tot el nostre dia amb presses i més presses. Corrent cap aquí i cap allà volent tot tipus de solucions pràctiques que s’adaptin a les nostres necessitats. Ja no tenim temps per gaudir absolutament de res, perquè el nostre cap i el nostre cos van tan accelerats que s’han habituat a fer inclús diverses coses alhora. Estem prenent un cafè i pensem a posar rentadores, a buscar als nens al col·legi, a trobar temps per anar potser a fer exercici exprés (d’aquells que suem més per les presses que pel propi exercici) i arribem a la nostra llar amb el cor a mil, cansats, molt sovint malhumorats i encara ens queden per fer moltes de les tasques domèstiques. I així, dia rere dia, ens aixequem un dilluns al matí esperant que arribi un divendres a la tarda per poder, per fi, relaxar-nos. El problema és que en anar a cent mil per hora, aprofitem els dies festius per descansar i no voler fer res. I és trist, molt trist no adonar-nos que anem tan accelerats que se’ns està passant la vida. Se’ns està passant el temps, mentre estem ocupats fent tantes coses de les quals ni tenim temps per gaudir. I després ens sorprenem que tot i tindre-ho tot per poder ser feliços i tindre al nostre abast comoditats i facilitats que en un principi estan fetes per fer-nos la vida més fàcil i pràctica, nombrosos estudis demostren que estem emmalaltint cada vegada més. Registrant un nombre major de casos de depressions més que en cap altre moment en la nostra història. Ens esgotem físicament, psicològicament i emocionalment. I on han quedat totes aquelles coses que fan que la vida valgui la pena? I no parlo de grans luxes, ni de coses materials, no. Parlo d’aquests petits moments diaris, que tot i tenint-los en el millor dels casos, no els gaudim el suficient perquè estem estressats pel que deixem de fer, o el que hauríem de fer després. I deixeu-me recordar-vos que les coses més importants en aquesta vida són els petits moments que ens fan desconnectar una mica de tota la rutina i ens connecten amb el nostre benestar. Quant temps fa que no llegeix un gran llibre i fa volar la seva imaginació? Quant temps fa que per una vegada s’aixeca 30 minuts abans de l’habitual simplement per poder gaudir d’un moment de relax per a vostè abans d’iniciar el camí per anar a treballar? Quant temps fa que no passeja contemplant l’increïble paisatge de la primavera andorrana, sense haver de pensar en altres coses? Digui’m: si cada dia dorm vuit hores, i treballa vuit hores més, entre queixes, les tasques diàries i les preocupacions, quant temps gaudeix cada dia? Potser penso, que de tant en tant, en lloc d’esperar a trobar a faltar segons quines petites coses i segons quins moments a la nostra vida per circumstàncies que ens poden passar a tots, hauríem de reivindicar una petita pausa diària i començar a restar a l’estrès, i sumar a la felicitat. Perquè la vida està feta d’instants que fan meravellosa la nostra existència. Pensi-ho bé, moltes vegades quan deixem de viure en els nostres pensaments i la nostra rutina i deixem que la vida ens sorprengui fent alguna cosa diferent, de vegades inclús acabem gaudint de coses que no hauríem pensat mai. Parlo d’aquelles cerveses amb els amics que comencen amb un “solo una y me voy” i ens acaben donant records de la millor nit de la nostra vida. Parlo d’aquells moments en els quals ens oblidem del colesterol del metge, i de la dieta i del gimnàs i gaudim d’una bona torrada amb mantega i un cafè amb llet i d’aquella sensació increïble de tancar els ulls per un instant i assaborir-immortalitzar el moment. Parlo d’aquells riures amb els amics un dia casual en sortir de la feina. O d’aquells passejos que ens fan respirar l’aire pur d’Andorra i estar connectats amb les muntanyes. Vull fer-vos veure que en aquesta vida tenir salut i saber gaudir-la fent coses que et facin feliç, és realment important. Que si no es gaudeix de les petites coses, algun dia mirareu endarrere amb nostàlgia pensant en tot el temps que vau invertir en coses que no us deixaven treure suc a la vida. Coses senzilles, molt més enllà del que és material. Coses que tenim tots a cada moment i a les quals hem de donar el valor que es mereixen. I tal com sempre he resumit, la vida consisteix a restar pes als grans problemes i engrandir el valor dels petits moments. I si heu llegit aquestes línies mentre feu l’esmorzar o mentre preneu el cafè, feu-me un favor, tanqueu els ulls i gaudiu-lo amb tots els sentits.