Patrimoni AND-194

El veig, el Claude Benet, tornar amb expressió contenta pel car­rer de la Vinya, després de fer la fotografia a un auto abandonat al costat d’una paret vella que, com el vell Peugeot d’abans de la guerra, dorm estiu i hivern a sol i serena. La paret, restes d’un cortalet, s’escrostona de mica en mica; l’auto, gràcies al capó i a la carrosseria encara sencera, fa l’efecte que aguantarà més els embats, les assolellades, les pluges, les nevades. Amb el Claude i altres, som a Santa Llogaia, a Cerdanya, i és l’estona de l’esmorzar, de la pausa cafè anunciada en el programa de les 14es Trobades Culturals Pirinenques, celebrades el dissabte 28 d’octubre de l’any passat a la sala La Bergerie, allà a sota i una mica més avall de cal Mateu, la gran masada cerdana agençada com a museu que cal visitar. Des del pati de llevant de la sala La Bergerie, el matí cerdà és ple d’aquella tranquil·litat que tant ens agrada després d’haver lliurat el dia a dia de la setmana que és a punt d’acabar. Fa una tardor fresca, humida, però de cel blau i viu, net; i la vista, que marxa per sobre els prats i els camps de la Colomina, l’amagada clotada que s’estén entre Santa Llogaia i Naüja, ens queda sado- llada de gust i ens plau mirar i mig somiar davant l’estampa del paisatge aturat. El Claude, tal com us deia, està content d’haver vist i fotografiat l’auto vell. El corresponc amb una rialla encesa per la curiositat compartida, que a l’hora de dinar em farà anar a veure la troballa del Claude.

Ha passat l’hivern i de l’agradable dissabte amanit de cultura i coneixement pirinenc compartit a Santa Llogaia, a final d’aquest mes d’abril ja farà mig any. El vell auto de Santa Llogaia ara ja comença a estar voltat de verd, vetllat per ortigues i pardals. El tenim en el record, ens ve al pensament ara que un altre auto abandonat ronda per l’univers andorrà de la cultura i l’estima per al país. S’escau que Velles Cases Andorranes ha endegat una operació batejada amb el nom Dodge Fargo, per mirar de salvar del rovell i l’oblit el primer auto de línia que va circular per Andorra. Justament, el Claude Benet, com a president i portaveu de Velles Cases Andorranes, fa un parell d’anys que fa recerca a l’Arxiu nacional i parla amb persones que recorden quan el Dodge anava per les carreteres del país portant gent. El truquen, en parlen i n’escriuen, dels amos, dels xofers, del Joan Vila i del Miquel Flotats, de l’auto: “Durant una bona colla d’anys, va fer la línia Ordino-Andorra, matí, migdia i tarda. Pernoctava a Cal Plandolit i era conduït pels sempre recordats Joan Vila i Miquel Flotats. Tota la població d’Ordino d’aquells anys s’aprofità d’aquest servei i tenim un grat record d’aquest vehicle”, com expressava un lector en comentari al reportatge que el Diari d’Andorra dedicava a l’operació Dodge Fargo dilluns passat.

Han sorgit mostres de suport i ganes expresses de recuperar l’auto, restaurar-lo i mostrar-lo en un indret, allà a la nova estació d’autobusos, com a recordatori al primer transport públic amb motor de línia regular d’Andorra. Arribats aquí, i parlant de transport de viatgers, recordem ara les rècues de mules del traginer Cisco de Sans, padrí del Casimir Arajol, el pare del qual, també dit Casimir, juntament amb Robert Cassany, curiosament, segons ens explica el Claude, van tenir el Dodge Fargo a la companyia de transports i feien la línia –l’Arajol de xofer i el Cassany venent els bitllets– Andorra la Vella-Acs-dels-Tèrmes. D’aquella època, de mitjan segle passat, hi ha, tenim, sortosament, la fotografia tan bonica i relatora, gairebé una imatge que ens parla, del recordat Josep Alsina, feta a Soldeu, amb l’auto de línia a punt de carregar esquiadors. La matrícula AND-194, es veu perfectament, així com la baca on carregaven equipatges i embalums. Quin goig de fotografia monsieur Alsina! Que en vau fer de país! Ara ens serveix per donar alè altre cop al vell auto, per enfilar la història d’aquest trosset de patrimoni lligat a la vida de la gent d’una Andorra naixent que s’abocava, sense ser-ne conscients, a un canvi espectacular en la manera de viure i de guanyar-se la vida que ha transformat per bé, i en part trasbalsat, per mal, les valls andorranes de punta a punta.

No dubtem, bé, diguem-ho clar, no hauríem de dubtar, que la iniciativa de Velles Cases Andorranes serà rebuda amb els braços oberts pels ministeris competents del Govern en matèria de cultura i de transports. Que l’alè de nova vida al patrimoni AND-194 tindrà el suport necessari de les administracions públiques, que han de vetllar per mantenir allò que significa tant per a la gent, allò que en diem memòria i estima col·lectiva, la qual a vegades és feta de grans manifestacions arquitectòniques o artístiques i altres d’elements més senzills, més concrets, però que serven un alt valor sentimental i social.