Demandes socials

Darrerament hem llegit iniciatives que en realitat són demandes de millores polítiques i sociolaborals. La consellera i exministra Sílvia Bonet plantejava ni més ni menys que la fi pràctica de l’acomiadament lliure (tot i que actualment amb pal·liatius) que ha estat una figura tradicional en el nostre marc jurídic. I no només això, sinó que la proposta s’estenia a una tretzena paga i a diverses reformes d’horaris i d’altres condicions actuals per aconseguir apropar-se a la veritable conciliació del treball amb la vida familiar, especialment en el cas de les dones, per a les quals també reclamava una igualtat salarial amb els treballadors homes.

És gairebé un desideràtum, almenys en comparació amb la situació actual, tot i que en altres estats ja són vigents, habituals, les condicions reclamades. Llàstima que les reclamacions de la consellera semblen tenir molt escasses possibilitats de prosperar i que ella mateixa hagi anunciat la retirada de la política activa, com van fer i han fet altres dones i homes valuosos per a la cosa pública, alguns dels quals sembla que disposats a retornar.

La creació d’un nou partit conservador, les aproximacions al pacte entre els actuals membres de Demòcrates per Andor­ra i de l’òrbita liberal, amb l’afegit de la dispersió de l’esquerra (més aviat centreesquerra, en paràmetres internacionals) no auguren avenços fàcils en aquesta direcció.

Encara menys semblen els temps favorables, frontera endins i amb les onades que arriben de fora, a la proposta recuperada pel Consell de joves d’admetre la doble nacionalitat. Ni les reclamacions d’una reforma de la legislació electoral, especialment pel que fa a les par­ròquies, per donar més valor al vot directe. Són reivindicacions ja velles, però no abandonades, com hem vist. I tant de bo es mantinguin fins que arribi el dia d’assolir-les, i no per pressions de fora, com ara les de les internacionals sindicals, sinó per convenciment i millora del ben­estar del comú de la ciutadania.

Sempre es diu que el futur és dels joves. Però també que, amb la maduresa, els compromisos socials i familiars, els arriba això que molts dirien seny, però que comporta un tombant cap al conservadorisme, any rere any més radical. Ho deia Marañón a Los deberes de las edades. Esperem que no sigui el cas d’aquestes noves generacions conscienciades i disposades a aprendre amb la pràctica l’activitat institucional, per emprendre-la quan sentin que els ha arribat el moment.

D’altra banda, l’italià Marco Ferreri ja fa força dècades que va presentar una pel·lícula més propera a l’anticipació fantàstica que a les seves habituals comèdies negres amb contingut social: Il futuro è donna. I sembla que sí, que el futur és dels ara joves, i encara més de les dones, si el volem millor.

La violència, almenys la física, és gairebé una exclusiva de la masculinitat, malentesa com a masclisme. Ho veiem cada dia en les accions i amenaces en l’àmbit de les relacions personals, familiars, i dels polítics homes.

I d’allò altre de sempre que tot­hom considera just, però que ningú gosa fer realitat per conveniència institucional també hauran de ser dones i joves els que assoleixin la solució, més d’hora que tard i caigui qui caigui. Tot i que encara hem sentit recentment una veu política –d’home, per suposat– tot dient que “per l’avortament no posarem en risc el coprincipat”.