La por

Corre per Internet un vídeo, ignoro si és un muntatge, encara que no ho sembla, en què es veu el president Donald Trump entrant en una escola de primària, els nens deun tenir uns cinc anys, i provocant el plor d’un parell de nenes que en veure’l es posen a cridar i a plorar.

No m’estranya. No m’estranya gens.

A mi, el personatge, el 45è president dels Estat Units, em provoca un reacció semblant. No em poso a cridar quan el veig aparèixer als mitjans de comunicació, però la seva sola presència m’ intranquil·litza.

És evident que no combrego, com molta gent, gens ni mica, amb la seva forma de pensar, de viure la política i de veure el món; però en el seu cas hi ha una cosa per sobre de totes que em molesta: el seu llenguatge corporal, la seva manera de moure’s, de gesticular i de parlar. El personatge supera les seves imitacions més burlesques i em provoca una angoixa, una por, semblant a la mateixa que devia sentir la nena de cinc anys que el va veure entrar a classe.

El món fa dies que està potes enlaire, cert. Et pares a pensar i costa molt trobar racons on trobar-te còmode. A Síria, la Xina i Rússia pinten bastos. Al país veí la intransigència i la poca visió política també són lamentables.

Però, d’entre tot aquest enrenou, la figura de Donald Trump és la que més m’inquieta.

No, no el segueixo a Twitter, però propens com és a publicar els seus de vegades críptics, d’altres, lamentables, missatges, sí que el consulto quasi cada dia per saber cap a on anirà el món, sempre amb intranquil·litat.

Té les mans lligades, diu molta gent. Ell sol no pot fer res i depèn dels seus assessors, diuen uns altres. Però la veritat, diguin el que diguin, és que no em fa cap gràcia perquè no el controlo, i tinc la sensació que des que ell és president el món és un lloc molt pitjor per viure.

Amb Barack Obama estàvem millor. La situació actual resulta esperpèntica. Dia rere dia provoca controvèrsia, dimissions en el mateix govern i dissidents en el seu partit. Costa molt d’entendre com la meitat del poble americà li va donar suport. Són incapaços de veure la seva fanfarroneria? A què juguem? La resposta a l’enigma la tindrem les pròximes eleccions.

Mentrestant, el món està en perill i Donald Trump segueix a la seva. No hi ha paraula que el defineixi millor que fanfarró: aquell que es glorieja i se les dona de valent, de fets o qualitats reals o suposades. Esperem que les accions, les actuacions, siguin més mesurades i limitades que les seves paraules i les amenaces.