Transbord abaixa la persiana

Un assolellat diumenge de maig de fa 52 anys vaig trepitjar per primera vegada terra andorrana; feia el viatge en autocar des de Manresa i el recordo llarg i amb molts revolts; sort de la Biodramina, sàviament aconsellada per la meva mare. Ara faig el recorregut des de Barcelona amb una durada de dues simfonies post­romàntiques.

La raó del meu desplaçament fa més de mig segle a les valls d’Andorra era ben senzilla: aconseguir uns vinils de música clàssica que uns amics m’havien garantit que trobaria a Transbord, just al vell mig de l’avinguda Meritxell. Descobrir el que hi havia a la planta baixa d’aquella botiga va ser com la sensació que devia experimentar l’Edmond Dantés en trobar intacte el tresor de Cesare Espada a l’illa de Montecristo, un secret que li havia revelat el moribund mossèn Faria en una cel·la del castell d’It, on tots dos hi complien una llarga condemna.

A diferència de l’acabalat comte de Montecristo, jo seguiria sent pobre, però immensament afortunat de saber que a pocs quilòmetres de casa hi tenia un espai incomparable d’aprovisionament discogràfic, un fet que propiciaria sovintejades visites a la seva secció de clàssica però que també em convertiria en una espècie de “noi dels encàr­recs” perquè cada vegada que anunciava que pujava a Andorra sempre hi havia algú que em demanava baixar-li tabac, sucre, formatge o algun medicament que rarament es podia trobar a l’Espanya dels anys seixanta.

Gràcies a Transbord vaig començar a escoltar llegendaris enregistraments. Al marge de les mítiques sonates d’Scarlatti interpretades per Vladimir Horowitz, els LP de Dinu Lipatti, Sviatoslav Richter, Emil Gilels o Arturo Benedetti Michelangeli entrarien a formar part de la meva col·lecció de discos; uns pianistes que desconeixia fins que no vaig començar a rebre lliçons del mestre Joan Guinjoan. Jo només havia sentit a parlar dels virtuosos de la primera meitat del segle XX en boca de la meva professora manresana: els Sauer, Niedzielski o l’Artur Rubinstein, que per sort seguia viu i a qui vaig escoltar i conèixer personalment en un commovedor recital al Palau de la Música.

A partir de llavors el meu nivell instrumental va millorar, no en tinc cap mena de dubte. Fins i tot la meva modesta cultura musical es va estendre a d’altres gèneres. Llegint la contraportada d’un LP de l’Horowitz interpretant Rachmaninov vaig saber, per exemple, que ambdós tenien devoció pel pianista de jazz Art Tatum, a qui el compositor rus, ja ins­tal·lat als Estats Units, considerava el millor pianista de tots els temps en qualsevol estil. No m’estranya el que va fer Fats Waller, un altre gegant del teclat, mentre actuava en un club de jazz: va parar de tocar quan Tatum va entrar al local i Waller va dir en veu alta: “Jo només toco el piano però aquesta nit Déu és aquí.”

Transbord ha format i ha seguit formant part fins ara de la meva vida musical i cultural. Sempre estaré en deute emocional amb aquest entranyable establiment que ens ha fet feliços a molts, pel material que hi hem trobat, pel seu professionalisme i pel tracte exquisit que hem rebut de tot l’equip de la casa al llarg d’aquests anys. Gràcies, família.