La cultura de la terra andorrana

Fa cosa d’un mes, ens feia goig poder parlar des d’aquesta tribuna de la conferència inaugural del Congrés de Pedra Seca que se celebrava a Lleida, conferència pronunciada pel Joan Reguant, de glossa i reivindicació de la pedra com a material de construcció ancestral, lligada a les feines agrícoles i ramaderes. Avui ens plau fer-nos ressò de l’acord fet entre el ministeri de Cultura, per una banda, i Maria Reig per altra, per tal de fer possible la visualització del patrimoni de la pedra al Principat d’Andorra, en el seu ús des de fa tants segles, mil·lennis, com a material de construcció. En diem pedra seca, per tal com es posa, una sobre l’altra, sense argamassa que la lligui. Però li’n podem dir pedra, pedra a seques, sense posar-li cap adjectiu. Des dels dòlmens de la prehistòria fins a les portelles dels camps de tabac actuals, des de les cabanyes de pastors i dels orris fins a les parets dels horts d’avui en dia, els braços i les mans de tanta gent han mogut i remogut pedres per bastir unes línies grisoses, ara més clares, ara més fosques, en el paisatge dels seus ulls. Un paisatge conservat gairebé sense alterar durant generacions i generacions, mantingut amb cura, refet i apariat quan un patac d’aigua o una esllavissada l’ha escrostonat o desfigurat. Aquella paret que fa feixa i assegura el bancal on el sègol o el blat sembrat es tornaran espiga i després farina i després pa. Aquella callissa gravada, soferta al pas dels animals i de les persones que els menen, arrossegant bigues per a fer sostre o troncs per a fer xera. Aquella cabanya allà dalt a la munta-nya, oberta als estius dels pastors i dels ramats, que serà refugi i caliu de llar enyorada sota la volta estelada del cel. Aquell orri mig colgat, aquella paret esportellada, aquell bancal ensulsiat, els saltants de l’hort abandonat. Pedra i pedra. I encara les parets dels camins, de les carreres, dels vells camins, de la carrera vella. La intenció de l’acord segellat i signat entre el Govern i la Maria Reig, com a propietària de Cal Pal de la Cortinada, preveu exposar a Cal Pal material que ens apropi al patrimoni de la pedra, de la pedra seca, que hi ha en ter­ritori andorrà. Que n’hi ha!, encara, malgrat la cruspida que se n’ha fet els darrers cinquanta anys, ja llargs, de creixement d’Andorra. Benvinguda la iniciativa i les felicitacions a les parts per fer visible i així ajudar a prendre consciència del patrimoni, sortosament antic, ancestral, i alhora humil, com diu l’historiador David Mas, de la pedra. Aquesta iniciativa, ens fa obrir un porticó d’esperança cap al futur, on la cultura de la terra, agricultura i ramaderia, entesa com a activitat inseparable de la vida a muntanya, ha tingut i hauria de tenir una importància bàsica i central. Un porticó d’esperança que aquieti tant remenament i faci per no fer malbé cap pam més de construcció en pedra. Que obri els ulls per tal de considerar la pedra feta servir en aixoplucs i en vials i bancals, com un patrimoni proper a valorar en comú. Gairebé al mateix moment, des del ministeri d’Agricultura ens arriba la notícia d’un nou reglament de pràctiques agràries, que farà perquè les finques que han quedat ermes, en aquests, com dèiem suara, cinquanta anys llargs de creixement d’Andorra, puguin ser obertes de nou i si pot ser, conreades. Beneït siguis Landry Riba!, i beneïda l’hora en què als despatxos del Govern en vau començar a parlar. Parles d’una “estratègia nacional de paisatge” i ben segur que la disposició viva i treballada, del mosaic agrícola, ajudat en certs indrets amb el pasturar ramader, hi contribuirà. També, de ben segur, aquest reglament ajudarà a tirar endavant idees i projectes de conreu amb vistes a una producció de cara al mercat andorrà, producció sostenible, més bona de gust i més sana. Juntes, la notícia de fer visible el patrimoni de la pedra i aquesta de recuperar terra ermada, són bon senyal per encarar un futur on, també, la cultura de la terra andorrana no pot ser bandejada, ben al contrari, s’ha d’enlairar amb ganes i enteniment, com aquestes accions deixen endevinar.