Prosa i poesia i altres històries

De tant en tant, potser perquè em consideren un lector addictiu, de lletra impresa no virtual, ni mecànica, em demanen amigues i amics algun que altre suggeriment sobre llibres. També a l’ocasió de Sant Jordi.

D’entrada, i no només per obligació, també per vocació i agraïment, crec que hauríem d’adquirir i llegir autors i autores andorrans, vull dir, els qui escriuen des de casa, sigui en llengua catalana o altra. A més perquè normalment –l’excepció confirma regla– des de fora de les nostres fronteres són pocs els escriptors i escriptores andor­rans divulgats des del gran centralisme cultural que és Barcelona.

Crear literatura –escriptura és un mot que m’agrada més– des d’Andorra, que no és el mateix que literatura andorrana, concepte molt més esquifit i vacu, al meu modest entendre és molt important crear-la, publicar-la i sobretot llegir-la, i primer nosaltres, els ciutadans-lectors del país i els que formem part de l’arc pirinenc, i és clar per arribar als lectors dels països de llengua catalana, i si és possible amb les traduccions pertinents, traspassar vers altres llengües i altres països.

La universalitat també es pot assolir escrivint des del lloc més petit.

I continuant els humils consells, he de dir que no puc, cada Sant Jordi el mateix, amb els llibres escrits (?!) pels tertulians o figures (?!) tragicòmiques de les televisions de frontera avall...

Si em permeten, crec que és la primera vegada que ho faig per escrit, sí voldria citar quatre obres que m’han plagut darrerament de forma considerable, sigui pel rigor estilístic, sigui pel desenvolupament del que diu Borges del real-meravellós, que són:

L’ordre du jour, d’Enric Vuillard. Premi Goncurt 2017. Editorial Acte Sud.

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona, 2016. Editorial Proa.

Autorretrato sin mi, de Fernando Aramburu. Editorial Tusquets.

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Luís Lluís. Premi Sant Jordi 2017.

Dues obres escrites en català, una en francès , i l’altra en cas-tellà. Intentaré argumentar aquests suggeriments.

L’ordre du jour és una curta joia literària entre la història i la novel·la, una increïble fotografia d’aquella època terrible del nazisme. Un estil excepcional.

Autorretrato sin mi és la memòria de fora cap endins. Aramburu, del qual no m’agradà, malgrat premis i vendes, Pàtria, aquí construeix la seva història tot i que ell mateix es defineix pel seu entorn. Una prosa castellana exquisida que cal llegir i assaborir molt lentament.

Jo soc aquell que va matar Franco és una obra fascinant amb un domini de la llengua excepcional, ensems que utilitza el català de Perpinyà de manera extraordinària. Una novel·la entre el real i el meravellós.

Allò que va passar a Cardós, per a mi ha estat una descoberta inesperada. No havia llegit res de Ramon Solsona i m’ha sorprès, més enllà del seu llenguatge, per la seva tècnica narrativa, realment brillant.

Em fa un plaer enorme veure com cada dia s’escriu més d’Andorra i des d’Andorra. I s’escriu també d’altres temes que no són estrictament els andorrans, malgrat aquest país, com tota societat fronterera, dona molt de ventalls possibles per construir relats del que es considera el “real-meravellós”, que sense arribar al realisme màgic, roman entre l’esperpent, la ficció, la llegenda i la punyent realitat.

Nous i noves escriptors que constitueixen elements fonamentals de la cultura d’un país; i ja se sap que sense cultura, sense escriptors, un país al màxim que arriba és a una tanca publicitària, a renovar de tant en tant. I res més. Andorra és només o ha de ser tan sols una tanca publicitària? Que a An-dor­ra hi hagi –cada dia més!– narradors, poetes, assagistes, novel·listes és important per al país? M’imagino que ningú gosarà dir que no: només mancaria; almenys per respecte al que avui s’anomena el “políticament correcte”, tan fals i alhora tan utilitzat.

Però de veritat, de veritat, els qui comanden s’ho creuen? A vegades penso que sí, altres cops no. Romanc entre el realisme i la decepció. Entre l’esperança contra tota esperança i els silencis prolongats i absents.

En tot cas, Sant Jordi és un dia en el qual a més de fer costat als creadors del país, pot servir per reflexionar sobre lectura, cultura i altres històries. Tenim nar­radors, novel·listes, poetes, assagistes nostres (i no ho dic en sentit proteccionista, més aviat per justícia i reconeixement) que cal animar a escriure llegint els seus relats, novel·les, contes, assaigs, i lentament, molt lentament, amb cura i alhora sensibilitat, rellegir els seus poemes.