Ca Na Margarida

Era una casa de camp, de tan sols dues habitacions i un pou d’aigua, situada al bell mig del camp eivissenc, prop de Sant Joan de Labritja. Hi vaig viure durant sis mesos, quan tenia vint anys, i allí vaig ser feliç. Estàvem sols, la meva parella i jo. No teníem electricitat i a la nit enceníem un parell de quinqués que funcionaven amb petroli. Cuinàvem amb una petita cuina de càmping gas. No hi havia televisió, ni ràdio, i, òbviament, tampoc telèfon. Els mòbils encara no existien i tampoc els ordinadors. L’única connexió amb el món exterior era l’automòbil, un 127 que ens permetia moure’ns per l’illa. L’aïllament era doncs real, però sempre teníem l’oportunitat de disposar de les comoditats bàsiques.

En qualsevol cas, no em considerava un hippy, ni molt menys. Tenia, com tothom a aquesta edat, el món per menjar-me’l, i la meva situació familiar era privilegiada. Cert que vivíem dels beneficis obtinguts d’un viatge a l’Índia, on vam decidir comprar uns llums de llana que després vam vendre molt bé, però és evident que tenia les espatlles cobertes. L’experiència eivissenca era això, una experiència, una manera de viure més a prop de la naturalesa mentre començava a definir el meu futur.

Vam viure també a d’altres cases, però de Ca Na Margarida en guardo un record molt especial, sobretot perquè era una casa molt aïllada, lluny de qualsevol poble o nucli habitable.

La contaminació lumínica era inexistent; de nit, els estels brillaven d’allò mes. A qualsevol hora, dia i nit, et senties íntimament lligat, connectat a la naturalesa. Et llevaves, sorties al pou a buscar aigua, i la llum d’Eivissa arribava amb tota la seva intensitat i nitidesa; el camp feia olor de romaní, de fonoll i menta, i les hores passaven lentament.

De vegades m’escapava a veure els partits del Barça al bar del poble en aquella època que en retransmetien sols un partit el dissabte o el diumenge, i llavors vivia i compartia les hores amb la gent del poble, amb aquells eivissencs que havien deixat les cases del camp i ara vivien al costat de la carretera on la vida era més còmoda. La gent jove llogava antigues cases de camp a un preu més que assequible i la convivència era fluïda i amistosa. Les platges eren plenes d’algues i se sentia una forta olor de mar.

Era una altra època, un altre moment, un altre temps, però sempre que surto a la muntanya o camino per paratges de mar solitaris a l’hivern o em per- do en un tros de bosc segueixo connectat a aquelles sensacions. Albert Einstein va escriure que “existeixen dues maneres de veure la vida: una, és creient que no existeixen els miracles; l’altra, creient que tot és un miracle”.

Els paisatges de mar, el camp i la muntanya ens apropen a aquesta concepció de la vida, on les coses més simples i senzilles no necessiten de massa explicacions.