Allò que s'amaga darrere de les pors

Quin és el nostre destí?

Aquesta bé podria ser una bona pregunta per començar. Una pregunta amb caràcter reflexiu.

En aquesta societat en la qual ens trobem, molta gent divaga per la vida sense un objectiu, sense un rumb. S’aixequen al matí només perquè ho van fer ahir, i també abans-d’ahir, i com també ho faran demà, demà passat... I de mica en mica, la monòtona rutina i els afers diaris els van absorbint fins apoderar-se completament de la seva il·lusió per créixer, per anar més enllà i establir objectius més ambiciosos que els empoderin des de primera hora del matí i els facin trobar el sentit a la seva existència. I on s’instaura la rutina s’estanca el creixement. Però, realment la vida està feta per treballar vuit hores de dilluns a divendres –en el millor dels casos– i esperar a final de mes per cobrar un salari i pagar comptes? En quin moment vam deixar que les pors de perdre la nostra seguretat i comoditat habituals lluitant per alguna cosa ambiciosa que ens empoderi guanyessin la partida? I el fet és aquest. Com ja vaig dir en un article passat, ens trobem en un gran paradigma actual; per una part, molta gent està disconforme amb la seva situació actual –parlant genèricament– i té grans reptes, objectius o inclús somnis per complir, però accepta –per l’altra part– que siguin les pors les màximes protagonistes dins del seu cap.

Tots hem de lluitar, ja no només amb aquelles expectatives dels que ens envolten, i de totes aquelles veus que ens diuen que no podem fer una cosa o l’altra, sinó també amb les nostres pròpies veus, que lluiten dins del cap per dirigir la nostra vida. Les veus de la consciència i del que realment volem fer, i els nostres patrons establerts des que naixem i plens de pors que intenten mantenir-nos dintre de la zona còmoda i segura, i que, per tant, no ens insten a assumir riscos per tal de no patir els suposats danys del fracàs. I jo em demano: potser el fet de no intentar-ho i quedar-nos amb “el que podria haver sigut” no és un raonament prou encoratjador per atrevir-nos a actuar?

Al final, si fem una repassada ràpida a moltes de les nostres experiències passades podríem entendre que de fet mai es fracassa. O bé s’encerta, o bé se n’aprèn. Escrivint aquestes línies recordo l’anècdota del famós inventor Thomas Alva Edison, que deia que va haver de respondre a la fantàstica pregunta d’un dels seus aprenents, que volia saber per què després de fracassar més de mil vegades en l’intent de millorar la bombeta incandescent continuava intentant-ho?, a la qual el prodigiós inventor va aclarir: “De fet, no he fracassat ni una sola vegada, sinó que he après més de mil formes de no fer-ho.” Per tant, entre reflexió i reflexió, hauríem de tenir l’absoluta certesa que la vida és massa curta per amagar-nos sempre darrere de les pors i no intentar fer i lluitar per allò que de veritat volem, i potser l’única forma de combatre la por al fracàs és tindre-li més por a no intentar-ho. Potser d’aquesta manera estan fets els grans prodigis, els grans inventors, els grans descobridors, els grans metges, els grans poetes...

Així que com a conclusió diria que tot allò que ens atrevim a fer combatent les nostres pors, i que no surti com esperem, tant de bo ens ajudi a fer-nos més forts i savis, i si surt com esperem, bé, doncs probablement ens faci sentir una mica més feliços.

*Marc Romera, Escriptor i 'coach' andorrà