El mestre Font i Rius

Em vaig assabentar, per la premsa escrita, que a l’inici d’abril ens deixà Josep Maria Font i Rius, a l’edat de 103 anys. No he vist cap nota a la premsa andorrana relativa a aquest jurista i historiador que des de mitjan segle XX fins a la fi del mateix segle tingué no només presència física a Andor­ra, sinó sobretot intel·lectual, des de la reflexió jurídica i històrica.

El catedràtic de les universitats espanyoles de La Laguna, Múrcia i València, i des del 1954 fins al 1985 de la Universitat de Barcelona, participà activament en els anomenats Cursos internacionals d’extensió cultural, dirigits pel Consell General d’Andor­ra, i en la revista Andorra, i com a conseqüència dels mateixos, juntament amb les signatures de la vàlua nacional i internacional d’Esteve Albert, Joan Reglà, Joan Sansa, Antoni Forné i Jou, Font i Rius, Rafel Benet, Antoni Gricra, Carles Soldevila, Pere Canturri, etcètera. En els cursos hi professaven, a més dels anteriorment citats, altres com Pierre Deffontaines, Salvador Llobet, Josep Maria Guilera, Josep Maria de Porcioles, Marc Vila i Riba, i el mateix Antoni Forné Jou. Molts no deuen saber segur que ja als anys cinquanta del segle passat el Consell General organitzava, dirigia i promocionava, el que ara en diuen Universitat d’Estiu (amb un altre perfil, certament), recolzant un altre cop que abans de la Constitució a Andorra també hi havia vida cultural i d’alt nivel, per cert.

Autor d’un treball cabdal per a nosaltres, Els grans orígens del Cosenyoriu andorrà, publicat a la Revista Pirineos, números 35 a 38, pàgines 77-108, de l’Instituto de Estudios Pirenaicos, Saragossa 1995, Font i Rius fou refe­rència fonamental en la bibliografia andorrana. Tesi del Cosenyoriu igual i paritari davant d’altres opinions sorgides del Quai d’Orsay francès, tesi que a l’Estat andorrà Manel Mas, Jaume Bartumeu i jo mateix també defensarem els anys setanta i vuitanta.

Noms com Ourliac, Beaudon de Mony, Brutaits, Fernando de los Rios Urrutti, Valls i Taberner, Vidal i Guitart, etcètera, són jalons que cal tenir en compte per saber qui som.

Noms que anem oblidant en aquest país que sembla que hagi nascut per un estrany miracle, tan sols fa uns trenta o quaranta anys. A les generacions venidores els passarà factura de contingut aquest oblit, volgut o inconscient, tant se val.

Habitualment, Font i Rius considera i afirma que calia preguntar-se sobre el “paper del dret al llarg de la història i la seva funció per superar conflictes entre persones, institucions i pobles, i com el dret ens podria fer avançar vers l’establiment de l’harmonia social i de la pau”. Paraules màgiques i profundes alhora, aquí a Andorra també. I la reflexió del dret no és un vademècum de lleis i reglaments i més lleis i més reglaments, és aprofundint en l’esperit del dret, que no es altra cosa que ser molt prudent, lent i caut en legislar. Com sempre, el perquè, el com i per a qui: això es la base del dret, almenys el que em va ensenyar a mi. Les lleis sí, però sempre al servei de les persones, no a l’inrevés.

Andorra, país de fons consuetudinàries i jurisprudències que integren la nostra tradició jurídica, hauria de no esborrar aquesta experiència jurídica molt profitosa per comprendre i avaluar el present d’avui, sempre que no l’aniquili, per mor d’una superficial modernitat, moltes vegades ressò del que passa als països veïns, i que no té res a veure amb la profunda i complexa (no l’artificial i fictícia) realitat del país.

Recordar, no pas com a figures de cera, sinó com a veritables coprotagonistes del que Andorra és, o hauria de ser avui, estudiosos, juristes i investigadors com Josep Maria Font i Rius, és un deure de ben nascuts per part nostra. El contrari és construir un país, com deien els llatins, sine patre, sine matre et sine genealogia. No cal traduir, oi?

Com diu el poeta basc Karmelo C. Iribarren, a vegades, alguns en aquest país, parlant d’altre temps pensen: “Paso de largo y pienso: fue una época.” Ai Senyor!

Com diu, certament, Josep Enric Dalleres, a Vuitanta-dos dies d’octubre: “No és d’aquesta vida, // l’eternitat.” Tampoc però, afegeixo jo, la vanitat, la fatxenderia i l’oblit. Almenys no ho haurien de ser.