La tribuna
Vots i samarretes
Avui els toca a 199 samarretes de color groc i a alguna bufanda del mateix color, el color més perillós dels últims anys
La cosa va de números, però malauradament no estem parlant dels 101 dàlmates, ni de la volta al món en 80 dies. Avui els toca a 199 samarretes de color groc i a alguna bufanda del mateix color, el color més perillós dels últims anys.
Dimarts passat a una pregunta formulada al Senat per Josep Lluís Cleries (PdeCat), demanant per quin motiu es van retirar les samarretes grogues d’alguns aficionats del Barça a la final de Copa de dissabte 20 d’abril, el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va respondre que el problema no era el color, sinó els lemes que portaven escrit, lemes de contingut polític.
Tan sols cal revisar algunes de les imatges enregistrades el dia del partit per veure com pancartes de color groc amb el lema Llibertat no es podien entrar a l’estadi per ser considerades perilloses, d’alt contingut polític, i acabaven al contenidor d’escombraries.
El ridícul dels cossos de seguretat i de qui va cursar l’ordre de retirar-les és d’allò més trist, patètic i lamentable, i demostra, un cop més, que per al partit del govern espanyol tot el que fa olor d’independentisme és susceptible de ser menyspreat, erradicat i a ser possible condemnat.
La contradicció del govern resulta més que evident. La llei de l’esport prohibeix símbols polítics. Així que no tenen cap inconvenient de retirar una pancarta amb la paraula llibertat, però, per altra banda, si es parla dels presos, llavors resulta que de polítics no en tenen, com si les idees que el polítics presos defensen i per les quals estan empresonats tinguessin a veure amb la velocitat i les llonganisses. I així estem.
El empecinamiento, l’obstinació per ofegar qualsevol possibilitat de diàleg polític, demostra, com a mínim, una manca d’aquesta mateixa visió política d’aquelles que marquen i marcaran una època.
199 samarretes retirades equivalen a un grapat de vots més a favor de l’independentisme.
El més trist, però, és que no hi ha ni un sol moviment, ni un sol detall, que permeti entreveure un mica de futur en el conflicte. El més trist és sentir la portaveu socialista dient que el país (Espanya) no pot retrocedir tant respecte a la llibertat d’expressió (però, pot retrocedir una miqueta?). El més trist és veure persones preses pels seus ideals, uns ideals sense violència i ratificats a les urnes, i constatar com hi ha poques reaccions a la resta d’Espanya, com si l’aplicació del 155 els anés força bé. Qui calla, atorga, diu una vella sentència, i una altra dita aconsella remullar les barbes quan vegis tallar les del teu veí.
L’independentisme català segurament es va equivocar amb la seva estratègia; fins ells mateixos ho reconeixen. Però una cosa és equivocar-se i una altra cosa és la injustícia i l’assetjament que està patint.
Tal com es veu el panorama, no m’estranya que dos milions de persones vulguin un nou estat. Totes a la presó, no hi caben.