Descobriment de la Renada

Diu una de les definicions de periodista –i no és la més cruel– que és una persona amb coneixements estesos com un oceà però amb un dit de fondo. De vegades menys. I encara sort que la mancança reconeguda permet conservar un alt grau de capacitat de descobriments. Com el de Renada-Laura Portet, gran figura de la literatura catalana… però de la tan ignorada Catalunya Nord.

La Universitat de Perpinyà li retia un homenatge dels que li han acumulat els darrers temps i ho feia al llarg de tota una jornada de poesia en la nostra llengua, amb intercanvi de teoria i pràctica del poema en taules rodones de representants del Principat del sud, dels territoris del nord i d’Andorra. I allà, conèixer en persona la Renada va ser, a més de sorpresa, privilegi i experiència inoblidable veure-la i escoltar els seus versos, inclosa l’oda al president Companys, i tants i tants comentaris sobre ella mateixa i la resta de compareixents, amb una lucidesa tan extraordinària com el sentit de l’humor i la vitalitat ja encetats els noranta. Més que mai feia bo el tòpic: “qui arribés així a aquesta edat”! Amb un llarg currículum acadèmic, més d’una vintena de llibres publicats, però també experiències d’exili, de pseudònims probablement per facilitar les publicacions, de patiments per repressions en èpoques sempre difícils per a una llengua que no només ha defensat sempre, sinó que ha ense-nyat, i ho continua, fent amb la mestria de les obres.

Només per la Renada pagava la pena el llarg viatge per la car­retera de sempre, sense millorar des de fa dècades, muntanyes amunt i avall, tot i que conduïa el Manel –gràcies–. Però la jornada va comportar també el coneixement de les idees i les obres dels catalans del sud Carme Pagès i Jordi Llavina; dels del nord, Jaume Queralt, Joan Pere Sunyer i Maite Barcons; a més de la retrobada amb Josep Enric Dallerès i Manel Gibert, el primer també amb sorpresa en forma de preestrena de nou poemari sobre els dies del darrer octubre al Principat veí. Absolutament recomanable per aquest Sant Jordi passat i per després.

La diada va culminar amb el concert de Josep Tero, que va tancar les musicacions i recitats de poemes internacionals, de Kavafis a Salvat-Papasseit, amb el Em regiraré, de la Renada.

Posats a descobrir, el mateix Perpinyà, visitat per primera vegada. Amb els carrers amb retolació bilingüe, potser el màxim assolible per una llengua no oficial a França, senyeres pertot, i a la universitat, sense cap recança ni falsa diplomàcia, reivindicacions catalanistes arreu especialment cridaneres per a qui acostuma a veure en aquestes valls tanta reivindicació de la diferència andorrana, i tant clam espa-nyol contra les demandes de Catalunya. Per començar, l’edifici seu de la jornada és la Casa dels Països Catalans, i a l’entrada, i a arreu, i a sobre d’alguns dels poetes, cartells en defensa dels polítics presos prop de Madrid i llaços grocs.

Pagava la pena el viatge pels descobriments des de la ignorància profunda de quelcom tan proper, i tan generalment desconegut. L’Indépendant, tota una declaració com a capçalera de diari, parlava de les mesures frontereres conjuntes per reprimir el contraban de tabac, però també dels treballs de millora del turístic tren groc, amb un milió i mig de pressupost, entre d’altres informacions més locals. Una mena de guia i agenda a la recepció de l’hotel anunciava, per la diada de Sant Jordi, la mena de nit literària, amb diversitat de premis, i la mateixa Renada entre les ànimes mater, que organitza Òmnium de la Catalunya Nord, també una audició de sardanes…

Tan a prop, tanta cultura compartida i tanta manca d’atenció aquí. A les publicacions existents, o una de nova, caldria restablir l’equilibri nord-sud, tan reclamat per Fiter i Rossell, tan proclamat des de les institucions, però nul quan es tracta dels territoris veïns de cultura compartida. Per no restar, ni tan sols ha perviscut el voluntariós intent d’aquella Associació de mitjans interpirinencs, de curta volada i ràpida extinció. No és presentable que dediquem molta més atenció al que passa a milers, o centenars de quilòmetres, mentre ignorem tanta vida dels veïns més propers –en tants sentits– passat el Baladrà.