Sobre la polèmica del passadís

Durant els més de 12 anys que vaig jugar a rugbi, cada diumenge en acabar el partit l’equip que havia perdut feia un passadís i aplaudia el guanyador. I els que havien guanyat automàticament responien efectuant un segon passadís per acomiadar els adversaris. Són els valors del rugbi, són els valors de l’esport elevats a la màxima expressió. Per això no entenc aquesta actitud negativa d’equips de futbol que refusen el reconeixement degut a l’equip que acaba de guanyar una competició, en aquest cas la lliga espanyola. El rugbi és en canvi un formador de valors que ensenya les actituds més nobles i deixa nombroses lliçons per a la vida. Recordo que a mitjan anys seixanta, jugant contra el Poble Nou a Barcelona, el gran Pixot, després de marcar un assaig, va tenir un gest poc amable i l’àrbitre li va anul·lar la marca, i és per això que jo que per la meva posició al terreny vaig tenir l’honor de marcar nombrosos assajos i mai no vaig exterioritzar els meus sentiments després de marcar, ni efectuar cap tipus de celebració ni abraçada amb els companys, limitant-me sempre a tornar sense gesticulacions a la línia de mig camp. Avui em costa entendre la decisió del Reial Madrid de negar-se a efectuar el passadís a l’FC Barcelona, campió de la lliga espanyola, senzillament perquè aquest reconeixement mai, mai, mai, no pot ser considerat un acte humiliant del que s’hagi de sentir vergonya. Ans al contrari, és una mostra de la millor essència dels valors esportius que malauradament el futbol no ensenya. És clar que l’entorn no hi ajuda i tampoc m’estranya coneixent personatges com Roncero, Guasch o Pedrerol, per no citar-ne més, que permanentment sembren odi abusant dels mitjans escrits o radiofònics, els seus els primers, dels quals no se serveixen amb dignitat. Cal remarcar que curiosament cap mai no ha destacat per la seva excel·lència en la pràctica de l’esport, i és potser per això que ara es dediquen a escopir escurçons per la boca. Que infeliços deuen ser! El que s’han perdut de no haver nascut a Andorra i poder practicar esport amb naturalitat com nosaltres vàrem tenir la sort de poder fer! Certament la seva civilitat ho hauria agraït eternament. Val a dir, però, que malgrat la renúncia anunciada per l’entrenador, Zinedine Zidane, al ditxós passadís a ningú se li escapa que l’ordre ve de dalt, concretament del president de l’entitat madrilenya, Florentino Pérez, personatge enrevessat com pocs hi pot haver. Car en aquesta història Zidane no és més que la veu del seu amo, com el cèlebre gos de la discogràfica HMV dels anys cinquanta. Precisament ell, a banda de les seves accions sobre el terreny de joc, serà recordat sobretot per l’exemple del que no s’ha de fer mai en un terreny de joc, el famós com de cap a Materazzi a la final del Campionat del Món del 2006 que precisament Itàlia va guanyar.