La pau basca

Les víctimes d’ETA, les que servem en la nostra memòria, les que van patir l’atemptat contra la seva vida i van morir, són les primeres que ens venen al cap davant la dissolució de la banda terrorista que va assolar el País Basc i altres indrets d’Espanya durant gairebé cinquanta anys. Les segones víctimes que se’ns fan present, i ara ja sabent-les conscients de la fi d’ETA, són les persones que van resultar ferides, ja sigui amb ferides lleus o afectades de per vida. Les terceres víctimes són els familiars directes de les víctimes mortals o ferides, el patiment de les quals, psicològicament, podem entendre com un atemptat al seu dia a dia, a la seva pròpia vida. Un cop inesperat, tràgic, horrorós, com el produït per la desaparició d’un membre de la família o d’un amic, víctima d’atemptat, deixa marca per molt temps, segurament pesa en el pensament i en el cor cada dia de cada dia. A les víctimes, doncs, i per les víctimes, el primer record un cop arribat l’escenari de pau basca.

Podríem acabar aquí els comentaris, no escriure res més en el que resta d’article i fer un llarg minut de silenci en forma d’espai en blanc. Assolida la pau, tan anhelada per la immensa majoria dels habitants del País Basc, i fet el record a les víctimes del terrorisme, ja està tot dit. El buit de l’absència dels que no hi són, l’omple la sensació d’alliberament, de tranquil·litat, de distensió, de calma desitjada durant tantes dècades. I el silenci, com el que es produeix després de la tronada, és reconfortant per si sol. Però els trons, els llamps, el soroll, el terror, ha estat ferotge i ha durat tants anys que no seria just obrir l’etapa de pau, de convivència, com deia ahir a la tarda el lehendakari Iñigo Urkullu, sense fer notar expressament la inutilitat del terrorisme, vençut al cap del temps per la pau. Al costat de la presidenta de la Comunitat Foral de Navarra, Miren Uxue Barkos, Urkullu ho deia solemnement en la declaració institucional conjunta: “La normalització de la convivència requereix una valoració clara i compartida sobre la injustícia de la violència de totes les organitzacions terroristes, i singularment d’ETA. Davant totes les víctimes, és necessari reconèixer que cap causa va tenir un valor major que la vida, dignitat o integritat de cadascuna d’elles. Ens comprometem que la memòria i l’honor de les víctimes no quedin relegats per una mirada al futur que s’oblidi del passat. El final d’ETA no pot suposar passar pàgina sense una valoració crítica i explícita sobre allò que ha passat”. I ho deixava també clar la presidenta Barkos, conscient del moment històric i de mirada al futur: “La declaració final d’ETA donada a conèixer en el dia d’ahir, posa fi a un període històric fosc, marcat per la violència i el dolor. Un període en el qual la convivència pacífica es va trencar en la nostra societat per als qui van acudir a la violència i van practicar el terrorisme. I precisament per això, i especialment per allò, les institucions treballarem perquè avui comenci un temps nou. L’acció terrorista d’ETA ha causat un dolor i una pèrdua irreparables a mils i mils de persones, víctimes d’una violència injusta i injustificable. ETA mai hauria d’haver existit, perquè mai ningú hauria d’haver cregut que podia agafar les armes per a atacar altres persones en la suposada defensa d’una idea o projecte”.

La pau ha guanyat la batalla al terrorisme. Estaria molt content avui, si no l’haguessin matat aquell fatídic dimarts 21 de novembre de 2000 a Barcelona, l’Ernest Lluch (dir el seu nom encara em produeix un calfred com el notat aquella nit quan a l’altra banda de telèfon una veu plorosa i entretallada em va dir: “han matat el Lluch”). Amb els vuitanta-un-anys que avui tindria, i carregat encara amb la seva enraonada lucidesa, veuria la pau basca com una batalla guanyada, en la qual ell va contribuir en vida, demanant diàleg i el cessament de les accions armades. A ell mateix l’havien amenaçat i com qualsevol de nosaltres expressaríem, deia: “tinc por a vegades”. I quan li preguntaven per què anava a Sant Sebastià, per què tornava al País Basc, amenaçat com estava, responia: “Perquè hi anava abans. Crec que deixar-hi d’anar ara seria com deixar-los guanyar una petitíssima batalla, del 0,0001 per cent. Si ara no hi anés, em cauria la cara de vergonya”. Li portarem un clavell blanc, senyal de pau, al seu repòs de Maià de Moncal.