El fracàs dels 'solucionistes'

Fa set anys, quan llegia la introducció d’Antoni Martí al programa de DA per a les eleccions generals del 2011, vaig aturar-me en un dels primers passatges: “Andorra i el seu futur m’il·lusionen. No és un sentiment temerari, neix des del realisme, de fer una diagnosi ajustada de la situació, del convenciment que només coneixent i encarant la veritat trobarem les millors solucions. No ho dubteu, hi són i les tenim”.

Aquesta “il·lusió” per Andorra no era monopoli exclusiu del líder de DA, també estava compartida per tots els grups polítics que es presentaven a les eleccions. En canvi, vaig trobar que la seva pretensió de posseir –amb el grup polític creat mesos abans al voltant de la seva personalíssima figura– les millors solucions a la crisi, no podia ser més que una bravejada o fruit d’una ignorància supina de la realitat. En un passatge de la Riquesa de les nacions, Adam Smith recorda que “la petulant presumpció que el gruix dels homes té sobre les seves pròpies capacitats és un mal de vella data, subratllat des de sempre per filòsofs i moralistes”.

Amb set anys de perspectiva, puc concloure que en la frase de Toni Martí hi havia molta ignorància i també molta fatxenderia o, com es diu ara, supremacisme. Només li va faltar dir, com Donald Trump: “I am a very stable genius”.

En els anys transcorreguts des de les eleccions del 2011, tothom ha pogut adonar-se de l’eficàcia de les “solucions” misterioses que tenien Martí i el seu grup: heliport, The Cloud, casino, extensió d’horaris comercials, retallades de drets socials, reforma del Codi de relacions laborals rebaixant els drets dels treballadors, reforma inconstitucional de les transferències als comuns, reforma imposada de l’Administració, negociació clandestina amb la UE, apertura a la inversió estrangera... i ara les noves i imaginatives “solucions”, com la de demanar una moratòria a la UE per continuar fent la viu-viu amb el tabac, o el sorprenent anunci d’entrada gloriosa al Fons Monetari Internacional amb una moderada quota d’un centenar de milions d’euros. Inclús han estat maldestres per a construir un equipament imprescindi- ble, com és l’estació d’autobu-sos, d’una manera irrespectuosa amb la llei, com ha sentenciat no fa gaire el Tribunal Superior de Justícia.

El resultat de les “solucions” de DA és que el nombre d’afiliats a la CASS és encara inferior al que hi havia el 2007 i el salari mitjà mensual (nominal) és el 2018 el mateix que el del 2011. Segons el departament d’Estadística, el 2017 va ser el primer any en el qual el PIB real va superar el del “moment difícil” del 2010. Tot això sense comptar amb el deteriorament d’alguns aspectes qualitatius del nostre teixit econòmic que afectaran necessàriament el futur de forma també quantitativa, com ha estat la pèrdua d’imatge del sector financer.

Com fa uns dies escrivia Pere López, Martí, els seus ministres i una patronal sense lideratge ni idees, no entenen “que un empleat feliç, que es trobi a gust a la feina, que la pugui comptabilitzar amb la seva vida privada i familiar, és sinònim de qualitat i d’eficàcia”. No només Sartre i Marx, com indicava López, també Adam Smith lligava el progrés a la satisfacció del treballador: “la retribució abundant del treball és el símptoma natural d’una riquesa nacional creixent. La magra subsistència del pobre treballador és el símptoma natural que les coses estan estancades”.

La il·lusió de Martí (versió 2011) amb sabates noves de cap de Govern s’ha convertit en impotència, una impotència disfressada amb al·lucinacions: Clouds, casino, heliport, aeroport, moratòries nicotíniques i una mena de Mr. Marshall amb les sigles de l’FMI.

El cert és que ni la classe política hegemònica, ni la gran patronal, han explicitat mai una voluntat real de canvi del model de polisson furtiu del vaixell europeu que impera en la mentalitat econòmica dominant des que vam sortir de l’economia rural de subsistència, els anys cinquanta del segle passat. Per molt que aquestes elits ho vulguin ignorar, el model d’un país smart, habitat per gent cofoia de la seva sort i rodejat d’uns veïns fatalment ximples, està en crisi des de fa més de 25 anys.

Ja hem acumulat suficients proves que la riquesa d’una petita nació és insostenible si no està basada en els recursos propis (físics i humans) i en unes relacions equitables i franques amb els països veïns. Fer l’andorrà ja no val en aquesta Europa integrada, en la qual el papa i la mama ja tenen una estratègia comuna per a evitar les trapelleries del petit que no vol superar la síndrome de Peter Pan.

Com deia Paul A. Baran en la seva obra Economía política del crecimiento(1957): “El desenvolupament econòmic sempre ha estat impulsat per classes i grups interessats en un nou ordre econòmic i social, trobant sempre oposició i obstacles per part d’aquells que pretenen la preservació de l’statu quo”.

Avui dia, s’albiren unes condicions favorables perquè la classe dirigent paràsita perdi la seva situació d’hegemonia. El pes quantitatiu d’una majoria social que està políticament, econòmicament i socialment desemparada ha de ser capaç de concentrar les seves capacitats i energies en una proposta de progrés contra l’immobilisme de l’ancien régime. I aquest cop, sembla que Europa no col·laborarà a apuntalar uns governants sense credibilitat i uns sectors econòmics deslleials que han demostrat que són incapaços de reciclar-se.