La tribuna
'Sapiens', d'animals a Déus
Un llibre apassionant que permet seguir el que sabem sobre els nostres orígens i l’evolució de l’espècie d’ençà de l’aparició de l’‘homo sapiens’
Sapiens, el llibre de Tuval Noah Harari, professor d’Història a la universitat de Jerusalem, va ser publicat el 2013 i des dels seus inicis s’ha convertit en un dels més venuts dels últims anys.
És un llibre apassionant, que permet seguir amb deteniment i de forma molt assenyada el que sabem sobre els nostres orígens i l’evolució de la nostra espècie, en concret des de l’aparició de l’homo sapiens sobre la Terra.
Ens contemplen tan sols un grapat d’anys des que la nostra espècie sorgeix d’entre altres primats, però és innegable que en poc temps hem evolucionat de manera molt diferent a totes les altres criatures del planeta...
No els desvelaré el contingut d’un llibre que explica la història de la humanitat de forma entretinguda, de manera que es pot quasi llegir com una novel·la. Ho dic perquè hi ha molta gent que sols llegeix literatura, i d’altres, en canvi, s’escapen de tot el que fa olor de ficció. Sapiens permet transitar per un territori que és comú a molta gent, siguin quines siguin les seves preferències. La història comença uns 100.000 anys enrere a Àfrica i les primeres migracions no es van produir fins fa uns 70.000. Una menudesa. Però el que Harari ens revela a les primeres pàgines és que l’homo sapiens és sobretot un animal social, i que el secret de l’evolució és l’aparició de la ficció, del relat fictici, i ho remata tot dient que la capacitat de parlar de ficció és la característica més singular del llenguatge dels humans.
La veritat és que Tuval Harari ens va deixant anar frases i raonaments que t’arriben i et fan reflexionar una bona estona. Valguin un parell d’exemples. “El primer processador de dades és l’escriptura”, que apareix entre els sumeris cap al 3.550 a. C. “Totes les societats es basen en jerarquies, però necessàriament les mateixes jerarquies.”
I finament, la que més m’agrada, “la consistència és el camp de joc de les ments obtuses”. A mi m’agrada donar-li una petita volta: l’absència de contradiccions és el camp de cultiu de les ments perverses.
El segon llibre, Homo Deus, intenta esbrinar quin futur li espera a la raça humana, també promet, per molt catastrofista que sigui. De moment, però, encara passaré uns quants dies més en la lectura del primer.