La llibertat, al contenidor

Feia mal als ulls, com a mínim d’alguns, veure als contenidors situats al voltant del Nuevo Metropolitano samarretes grogues amb inscripcions perfectament legals, com a part de l’himne oficial del Principat de Catalunya, d’altres sense cap inscripció, com moltes bufandes; però sobretot feia mal veure un cartell sobre fons groc amb la paraula llibertat.

És ben cert que aquest mot, com altres clau de les cultures occidentals (democràcia, fins i tot drets individuals), estan devaluats. Però no és menys cert que l’odi a la paraula mateixa, llibertat, és distintiu de sistemes polítics totalitaris.

L’any 1978 el valencià Paco Muñoz va poder editar el disc La llibertat la picaren, en què el tema central es referia als fets de la fi de la guerra, al poble (si no em traeix la memòria, Monserrat, sense la t intermèdia) hi havia una Font de la llibertat, però algú en nom dels vencedors del conflicte va picar la pedra per esbor­rar una part del rètol, deixant el nom en un ridícul Font de la.

A l’altra banda del Runer s’estan vivint des del primer d’octubre de l’any passat, i abans, uns fets que suposen limitacions dels drets fonamentals. Ho deia el Raonador en una entrevista: “A Catalunya no hi ha només un tema polític, sinó també de drets humans.”

I no és només a Catalunya. Cantants –molt probablement dolents i impertinents– han estat condemnats a presó. Uns fets com els d’Altsasu, que semblen una baralla en un bar en nit de festa major, són qualificats de ter­rorisme i demanen fins a 62 anys de reclusió per al principal acusat, mentre no gaire lluny, La Manada dels Sanfermines rep una pensa de nou anys per “abús” en no reconèixer l’existència de violació a una noia de 18 anys envoltada de cinc energúmens més grans i forts. Alguns ja han començat a destacar qui són dos dels acusats a la capital navarresa i quines les suposades víctimes al poble a tocar d’Àlaba.

Però no és només Catalunya, ni tan sols el conjunt d’Espanya. Parlem del tracte als que busquen refugi, fugint de llocs en guerra on enfronten un perill cert de mort? I de com els estats membres, en general, ignoren les directrius comunes, teòricament obligatòries, fins al punt de detenir i comissar el vaixell de l’ONG catalana que es dedica a evitar que la Mediterrània sigui el que alguns ja anomenen mare mortum en lloc de mare nostrum?

Això per no parlar de la regressió cap a l’extrema dreta i el populisme de governs resultat d’eleccions legals, com el d’Àustria, on la ultradreta hi ha entrat en coalició, o Hongria, amb trets clars de xenofòbia.

Hem parlat de la definició del Raonador, a falta d’uns pronunciaments més clars i rotunds del Govern i del seu cap, perfectament explicable per la correlació de forces en la comunitat internacional. Tanmateix, les Nacions Unides han picat el crostó a Espanya per no permetre la presència d’un candidat a la presidència de la Generalitat, vulnerant els seus drets i el dels seus votants, i també per no aplicar totalment ni una sola de les mesures demanades contra la corrupció.

Però la Unió Europea resta muda davant el que semblen alguns dels seus principis fundacionals, els que van mantenir exclòs l’Estat espanyol en els temps de dictadura.

Tornant al Principat veí, al nord de la frontera, des de Perpinyà, ja s’ha constituït una Alliance pour les libertés en Catalogne, transversal, amb presència de càrrecs electes de la gran majoria dels partits de la zona i que, segons declaracions del portaveu a L’Indépendant, es pretén estendre a tot l’“Hexàgon”.

I a la visió des d’Andorra s’ha afegit aquest Sant Jordi un altre testimoni, el del poeta Josep Enric Dallerès, amb tota la sensibilitat vessada en els seus 82 dies d’octubre, reaccions sortides del cor i passades per la seva magnífica tècnica literària; no només es tracta d’una lectura recomanable, sinó fins i tot necessària. Tot i que inútil per a tantes persones que als diversos fòrums mostren la seva tolerància amb la llibertat d’expressió carregant contra els sentiments sobiranistes catalans i fins i tot alguns dels seus símbols, com ara demanant la treta d’enganxines amb l’estelada als carrers de les parròquies. Evidentment no s’han llegit, ni segueixen les màximes del Manual Digest, com a mínim les que fan referència a la neutralitat.

Dallerès no correrà la sort que un altre gran autor de literatura en vers, Gabriel Aresti, augurava a aquell altre poeta que callava davant la persecució d’altres bascos, a l’estil del poema de Brecht, de qui, per cert, va ser traductor al seu vell èuscar.