'Pinocchio'

Trias de Bes va escriure un llibre intitulat Relatos absurdos, publicat l’any 2006. Trias de Bes, entre altres coses, és llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per Esade i la Universitat de Michigan.

Entre aquests relats curts n’hi ha un molt de actual intitulat Pinocho, que textualment diu: “Érase una vez Pinocho, quien tras mucho pensarlo convocó una rueda de prensa en la que declaró:”

“–He decidido dejar de mentir: confieso públicamente que, al hacerlo, no se alarga la nariz.”

Paradoxa, ironia, humor, sorpresa, aforisme, tesi-antítesi, absurd aparent..., el que vulguin.

En tot cas en una societat on les mitges veritats i/o les mitges mentides s’ensenyoregen com a tòtems emblemàtics, ja no és que no creixin els nassos, és que molt difícilment descobreixes on hi ha veritat i on hi ha mentida. Ni explorant els ulls!, un dels consells d’abans que certificaven de manera bastant objectiva si la persona amb la qual parlaves era de fiar o era un embustero. Avui, això de fitar ells ulls ja no serveix. És per això que ja ningú es fia de ningú.

I ja no hi ha Pinocchios. La mentida és tan prosaica i grollera que fins i tot no interessa al món de les fades, dels contes o de les faules.

Ha arribat un moment de tant nerviosisme que es lloguen plantes d’edificis per crear centres on s’esbrini si les notícies són falses o vertaderes, si vi- vim en un món de bojos o d’embusteros.

També és cert que neix amb força un ressorgiment de cert puritanisme –al meu entendre no sempre de fiar– per encertar i definir la veritat, es diu. Jo em pregunto si aquesta veritat és tota la veritat, i si a la fi, com gairebé sempre, condueix a les masses a ser utilitzades pels de sempre: pel poder en tots els seus vessants. Avui aquest poder discurseja sovint amb aquest eslògan, molt celebrat i per a mi molt sospitós: Del poble, per al poble, amb el poble.

A casa nostra, jo no veig massa Pinocchios, malgrat que siguem un bon cau de mentiders, o com a mínim un país de mitges veritats. Però també hi ha els embusteros, que són pitjors, almenys recordo que a la Massana classificaven de doble manera: un mentider era una cosa, però un embustero era quelcom més ignominiós.

I de tant en tant faig un cop d’ull i al nostre país no es veuen massa nassos grossos, llargs com el del famós Pinocchio. Però descobreixo que els anomenats embusteros creixen com les car­reroles en un maig i juny plens de saó.

A més a més la mentida, és a dir, el creador de la mateixa, s’ha tornat més subtil, més com qui no hi és, com qui passa pel costat però en tot cas hi deixa l’empremta. També es veu a la premsa, on certs esdeveniments s’escapcen sigui quin sigui el mitjà. A casa nostra i arreu.

I ben entès, el que anomenen les xarxes socials, al costat de moltes virtuts que tenen, són un cau anònim, moltes vegades, per enverinar l’ambient i les persones crèdules amb notícies, com a mínim, ben improbables.

Em diran, i tenen raó, que com altres passions i vicis de la humanitat, la mentida, els embusteros, ja es troben als clàssics grecs i llatins, a Shakespeare, a Corneille, a Racine, al teatre del segle d’or espanyol, al teatre de Brecht, de Ionesco, d’Strindberg, de Chejov, de Camus, etc...

Sí, és veritat! Però avui dia és una mena de pesta: ja no saps, moltes vegades, què és veritat i què és mentida. A mi em succeeix quan escolto (hi ha gent que em diuen que ja no veuen televisions, ni llegeixen diaris..., ai!), determinats personatges, entrevistats o entrevistadors, o fullejo planes de diaris escrits. Em diuen que als digitals també.

Pobre Pinocchio, cada dia perd protagonisme, malgrat que cada dia hi ha més mentiders, embusteros, falsaris, falsos, fal·laços, falsificadors de la realitat... És el regne dels fetillers?