“Segurata”, no. Vigilant privat, sí

En 38 anys d’experiència he viscut una evolució de la seguretat privada en positiu. Fins al punt que actualment es considera una de les professions amb més futur, tot i que per a molts continuï sent una feina desconeguda i, en conseqüència, desacreditada. I és que, quantes vegades s’ha catalogat els vigilants de seguretat de segurates?

Estic segur que en la majoria de casos les persones que es refereixen amb aquest terme al professional de la seguretat privada ho fan per desconeixement. Tots hem escoltat alguna vegada referir-se al metge com a “matasano”, al policia com a “madero” o a l’advocat com a “pica-pleitos”, per posar tres exemples.

Possiblement per a alguns són descripcions gracioses, si bé cal reconèixer que a tots nosaltres ens han ajudat en algun moment o altre de les nostres vides.

Els darrers anys la societat s’ha acostumat a conviure amb professionals de la seguretat privada que ens ajuden a treballar, viatjar o descansar, entre altres, gaudint d’un entorn més confortable i segur. Tots hem passat controls de seguretat en aeroports, en esdeveniments esportius, en l’accés a instal·lacions públiques i privades de tota naturalesa. Accedim a centres comercials on trobem vigilants privats. També en el transport públic, hospitals, edificis oficials i tants altres llocs coincidim i convivim amb vigilants que amb la seva feina ens fan sentir més segurs.

Massa sovint hi ha qui es refereix als vigilants privats com els segurates. Fins i tot alguns mitjans de comunicació s’han referit en alguna ocasió al “segurata implicat” quan publiquen la crònica de successos. En realitat, aquelles persones a què fan referència de ben segur han dut a terme alguna de les seves funcions habituals: informar, orientar i protegir clients o usuaris en un entorn privat, ajudant-los en els primers auxilis, atenent una alarma d’incendi o d’intrusió. Actuant al lloc on ha passat alguna cosa, on se’ls ha requerit, exercint una labor de primera intervenció de major o menor risc fins a l’arribada dels serveis d’emergència corresponents. Tot plegat, sense passar per alt els professionals de la seguretat privada que exerceixen la seva tasca des d’una central receptora d’alarmes, fent instal·lacions o duent a terme feines de manteniment de sistemes de seguretat.

Aquesta és la realitat d’una professió honesta que ens fa sentir actius i ens dona satisfaccions quan podem ajudar, col·laborar o intervenir en la prevenció de riscos contra persones o béns.

Tot i que a Andorra es tracta d’una professió no regulada a nivell de formació, algunes empreses del sector inverteixen en aquest sentit per aconseguir que els vigilants exerceixin amb màximes garanties. Aquells qui gestionem equips de vigilància o dirigim empreses de seguretat, i molt especialment els usuaris de la seguretat privada, tenim el deure i l’obligació d’exigir que els vigilants estiguin suficientment preparats en les diverses especialitats perquè durant l’exercici de les seves funcions ho facin amb la màxima qualificació. D’aquesta manera, als qui ens agrada aquesta professió aconseguirem el reconeixement i el respecte d’una societat cada vegada més necessitada dels nostres serveis.

*Manuel Garruta, Sotsdirector de seguretat patrimonial de Grup Pyrénées