Paraules i expressions estranyes

Hi ha algunes paraules i expressions que esgarrifen. Un dia apareixen des de qualsevol lloc, d’altres llengües i disciplines... de la informàtica o les noves tecnologies, de l’anglès, o des de qualsevol altre idioma, i a poc a poc van ocupant el seu lloc a la llengua catalana, sobretot al llenguatge col·loquial, i al final s’acaben imposant.

El mateix passa amb el castellà. Un dia sents una expressió que et disgusta i al cap d’uns anys te la trobes instal·lada al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, on hi ha arribat de la mà d’una butaca i un se-nyor que entén molt d’aquestes coses.

Estem d’acord que la llengua és un ésser viu que evoluciona (o a l’inrevés, si es reprimeix) i que per tant fa bé d’acceptar noves accepcions, però n’hi ha algunes que a mi se m’indigesten.

En els temps que corren, la que a títol personal em fa més mal als ulls és la paraula postureig, el famós postureo espanyol, que en aquesta segona llengua, sí que ja està definit, des de les últimes incorporacions al diccionari de la RAE, com a actitud artificiosa i impostada que s’adopta per conveniència o presumpció. Doncs molt bé, però no em convenç gens. En català, la paraula encara no està integrada, però malauradament no tardarem a veure-la als diccionaris. Als diaris ja hi surt.

El postureig ha agafat embranzida a tertúlies intranscendents que ocupen bona part de les antigues emissions televi- sives, és probable, però a mi em produeix certa nàusea, cert malestar.

Una altra expressió que imagino que també ve del mateix ambient és la de tenir pelussa o pelussilla, expressió que mai he arribat a entendre massa bé què significa, però que també s’escolta tot sovint, posa els pèls de punta, i no té res a veure amb el borrissol que cau de la roba en raspallar-la. Un dels seus significats es refereix a l’enveja entre nens petits. M’imagino que deriva d’aquí, però ara s’ha estès sense remei. Esperem que no passi al català.

Algunes d’aquestes expressions duren uns anys i després, afortunadament, desapareixen. Les especialistes en la llengua tenen feina a esbrinar quines estan vives i quines moriran abans del que ens pensem. En qualsevol cas, agradin o no, al final qui en dictamina la seva existència és la gent que parla l’idioma. Tots sabem que és un CD a pesar que té els dies comptats. N’hi ha d’altres que s’han guanyat un lloc per dret propi, com ordinador, o mòbil, i que responen a la modernitat.

I tant en català com en espa-nyol, n’hi ha de ben boniques que han caigut en l’oblit i que al final desapareixeran del tot. Una llàstima. El mateix passa amb expressions pròpies de regions i famílies. Per entendre’ns, m’agrada més la paraula carrota que pastanaga; pastanaga, en qualsevol cas, sempre quedarà disponible per a la seva segona accepció, la de beneit o persona de poc seny.