Empara francesa?

Diverses vegades s’ha defensat des d’aquest espai la justícia de despenalitzar l’avortament, sense deixar de reconèixer la impossibilitat mentre es vulgui mantenir la figura del Copríncep episcopal. Amb la millor de les voluntats, els diputats del Partit Socialdemòcrata Pere López i Rosa Gili van anar a París a plantejar a la institució del cap d’Estat francès que intervingui per aconseguir aquest canvi del marc jurídic, a més de la defensa d’altres drets fonamentals reconeguts a la Constitució i que encara no es veuen respectats a la pràctica.

Hem dit institució del coprincipat del nord, perquè l’entrevista i les peticions es van formular al representant personal, Patrick Strzoda, i no personalment al president Macron, el que pot semblar poc més que una anècdota.

Hem reconegut la justícia i la bona intenció de la iniciativa del PS, però no podem deixar de banda un seguit de qüestions que van més enllà. La primera, els més que dubtes que un dels caps d’Estat actual tingui reconeguda constitucionalment la potestat d’intervenir en qüestions concretes de l’executiu i, encara més, del legislatiu.

La segona, si és esperable que un dels dos màxims representants de l’Estat prengui una iniciativa unilateral com aquesta, sense comptar amb el vistiplau de l’altre i, encara més, coneixent que de fer-ho estaria provocant la renúncia de l’altra part i la fi del sistema institucional establert. I el que pot ser una tercera, però no menys transcendental conseqüència que se’n podria derivar: l’únic cap d’Estat, almenys d’entrada, passaria a ser el de França.

No és que l’administració situada a París sigui darrerament gaire procliu a intensificar la presencia i activitat institucional –i general– per aquestes valls. El tancament del consolat n’ha estat l’exemple més clar, en contrast amb les constants peticions dels ambaixadors successius d’una ampliació de les relacions, sobretot econòmiques, que retorni cert equilibri amb l’actual predomini espanyol.

I més enllà, queda el record i l’experiència de la història contemporània. Abans de la llei de lleis del 93, els andorrans anaven pel món i creuaven fronteres amb l’aval internacional d’un document de la República Francesa. No és cap secret que el ministeri d’Exteriors, el conegut com a Quai d’Orsay, tenia com a doctrina tradicional que el bisbe s’havia d’ocupar només de les ànimes, deixant a les seves mans la representació, i en tot cas en institucions seves, tots els afers polítics andorrans.

Aquesta actitud només va poder ser superada per la decisió directa i personal del copríncep François Mitterrand, que així ho va fer saber en les entrevistes amb l’excap de Govern Òscar Ribas, reproduïdes en algun dels suplements commemoratius d’aquest Diari sobre els debats constituents.

Portada la cosa a l’extrem, l’alternativa a un únic copríncep francès seria la recerca d’un altre; al sud? L’alternativa del rei d’Espanya ja va ser rebutjada durant el període constituent en considerar els avantatges d’una “asimetria” com l’actualment consolidada i la conjuntura actual o convida a pensar que sigui ara més adient. Que l’únic cap d’Estat sigui el president de la República Francesa podria comportar un nou paper decisiu i únic de França en la vida nacional, qui sap si fins i tot a una annexió de fet, anorreant el que queda de sobirania nacional. Improbable, molt improbable, però no descartable.

A llarg termini, des de la perspectiva actual bastant llarga, la solució final, el canvi definitiu del sistema constitucional, seria la renúncia al doble coprincipat per establir unes institucions amb totes les figures representatives exclusivament andorranes. Però per fer aquest pas, teòricament assolible sense gaire dificultat si la ciutadania ho decideix, la prudència aconsella aconseguir abans una posició més sòlida, i garantida, entre i davant de la comunitat internacional. L’aval de l’acord amb la UE?