Tora blava al segle XXI

Els quatre membres de la família intoxicada segons tots els indicis amb tora blava evolucionaven favorablement en el moment d’escriure l’article. Això és el principal després de l’incident i tant de bo aviat deixin enrere l’ensurt i ho puguin celebrar.

Per a qui tenia la imatge de l’escanyallops, altra denominació popular d’aquest aconitum napellus per als científics, sembla impossible que algú decideixi menjar una planta que, com deia Àngels Mach, només de tocar-la ja deixa senyal de la gran toxicitat, i resulta inconfusible amb l’altura que arriba a superar el metre i la flor d’un blau tan intens, no gaire freqüent a la natura.

Aquesta tora té una llarga tradició, al llarg de segles i fins a mitjan del passat, en llegendes o en la història, de mitjà per desfer-se de persones. S’esmentava com una de les metzines de les acusades de bruixeria. I molt més.

A la llegenda de L’hostalera de la Margineda, la protagonista es desfeia del marit per quedar-se amb l’establiment i després de diversos hostes per continuar enriquint-se amb els béns respectius, amb arrels de la planta que li subministrava “una vella bruixa que vivia al peu d’Engolasters”.

També s’explica a l’Alt Urgell que els amants d’Oliana Bernat i Constança, variant del model de Romeu i Julieta, arribats a la desesperació van decidir llevar-se la vida amb ingestió de la maleïda planta, al peu del castell.

Sense anar més enllà, el tercer i més recent cas l’explicava personalment l’arqueòleg Pere Canturri (a. c. s.). I és que l’infortunat Pere Areny de Canillo, el de la celebèrrima fotografia de Valentí Claverol, podria no haver estat el darrer sentenciat a mort i executat en aquestes Valls. En mesos propers i posteriors hi havia empresonada una dona d’Escaldes per haver mort el marit… tot seguint la tradició, amb tora blava.

Deia Canturri que les autoritats del moment arrossegaven el neguit d’una més que probable execució en tan poc temps, i a sobre d’una dona, però se la van estalviar perquè la protagonista es va fer justícia ella mateixa, penjant-se a la cel·la.

Dèiem que semblava impossible confondre l’escanyallops amb qualsevol altre vegetal de les muntanyes pirinenques, no només andorranes, que és el seu hàbitat natural. I resulta que no ho és tant. Quan la tora és jove, encara no prou crescuda i gairebé empegada al terra, sense la fluorescència posterior, es pot confondre amb l’enciam de font, saxífraga aquàtica en la botànica catalana o saxifraga acuática de los Pirineos, en la denominació espanyola, apreciada per a amanides, com el creixen (les fotos que il·lustren el text són de la tora jove i de l’enciam de font, costat de costat).

Resulta un fet esperançador que l’acònit natural de l’escanyallops ja no sigui necessàriament mortal, com en el passat, llunyà i no tant. I cal felicitar-nos i felicitar el personal del centre hospitalari pel seu èxit en el tractament d’un cas excepcional, gairebé insòlit. Tanmateix, les conclusions lògiques i senzilles per aplicar són ben semblants a les que habitualment es recomanen als boletaires novells o amateurs: no refiar-se de les que a simple vista considerem plantes silvestres remeieres, aromàtiques i mengívoles i, per tant, no recollir-ne sense el nivell de coneixements de les antigues trementinaires de la vall de Tuixent.

I si de casualitat en toquem alguna, sospitosa o no, seguir el consell de la presidenta del SAC i rentar-se les mans al més aviat possible, sense haver-les portat abans als ulls, a cap mucosa ni, per suposat, a la boca. I vigilar els nens, si ens acompanyen a la muntanya.