Democràcia afeblida (I)

El món canvia, i canvia molt de pressa. L’edat mitjana va durar 800 anys, la revolució industrial, 200, i l’era digital crema etapes cada dos anys. I si hem d’imaginar un panorama d’escenaris de futur per a Andorra a conseqüència de la globalització, i dels nous desenvolupaments científics, d’entrada hauríem de plantejar-nos ja on estem i quines haurien de ser les bases morals sobre les quals s’haurien de fonamentar els nous horitzons.

La carrera espacial, la informàtica, la biologia, la genètica, la robòtica, estan transformant el món a una velocitat pràcticament incontrolable i fan que el futur sigui incert. És aquesta incertesa la que crea ansietat. Està demostrat que quan la població viu amb ansietat, qualsevol credo totalitarista aprofita el moment per exercir una poderosa atracció sobre les masses. Ho podem comprovar avui a Europa amb el fenomen del populisme, sigui de dretes o d’esquer­res.

Tot canvia. El llenguatge també. Els drogoaddictes d’abans ara són toxicòmans. Els prostíbuls ara són whiskeries. Les crisis són desacceleracions i la desregulació és el capitalisme. Fins i tot el que des de la Grècia clàssica era una falsedat ara se’n diu postveritat o més modern encara, en anglès, fake news. Sobre aquesta base s’està creant un nou sistema d’acció política. El problema greu és que la veritat es veu devaluada. Si contra tota evidència qualsevol cretí afirma que la Terra és plana, deixa de ser una imbecil·litat per convertir-se en una opinió que cal protegir. Per contra, si el mateix imbècil nega l’evidència històrica de l’Holocaust, ja no és una opinió que cal protegir sinó un delicte que cal perseguir.

Un grup d’especialistes de Ciències Polítiques de la Universitat Northeastern de Boston, als EUA, en un article publicat a la revista Science, ja alertava del risc de la generalització de les falses notícies com a instrument polític / electoral. Diu: “Augmenten el cinisme i l’apatia i fomenten els extremismes, fet que suposa un gran risc per a la democràcia.” S’està produint un nou procés de recreació de la realitat, de la seva substitució per la notícia. No és important si un fet és o no objectivament cert. És suficient que sigui subjectivament notícia per donar-lo com a absolutament cert. Un procés de plena simulació. La mentida s’alia amb una versió boja dels fets. I gràcies a la força dels mitjans de comunicació, ideològicament controlats, la falsedat reverteix en l’opinió pública. Es tracta d’hipocresia, ceguetat o bogeria? Jo no crec en aquestes explicacions. Més aviat diria que tot això és el resultat d’un projecte prèviament dissenyat.

Com es podrà exercir una democràcia real en aquest context? Perquè la democràcia funcioni correctament no és suficient que els ciutadans puguin emetre un vot. Es requereix que aquest sigui el resultat d’una lliure decisió, resultat d’una voluntat no manipulada, presa sota conceptes de responsabilitat individual, fonamentada en fets reals i no fruit de simples il·lusions.

El vell i fins ara etern concepte de democràcia es veu gradualment afeblit per la partitocràcia i la teatrocràcia. La primera com a fruit de l’obligada substitució dels polítics de vocació per funcionaris polítics de professió. I la segona per la buidor dels ideals d’una societat postmoderna que no té ni model ni projecte històric que sigui mobilitzador, el que, dit per Lipovetzky, submergeix la política “en un remolí d’intrigues”.

La teatrocràcia permet l’existència d’una classe dirigent falsa que mitjançant artificis retòrics falsos manté la ciutadania sota la seva influència creixent. La societat mediàtica es transforma de manera exponencial en un gran espectacle. El que no fa pas gaire era accessori ara és fonamental. El que abans era “el govern dels millors” passa al “govern dels pitjors”. I el poble aplaudeix els seus girs argumentals, perquè els seus representants no busquen res més que l’aplaudiment del públic que mitjançant el seu vot els ha de permetre fer mèrits en la seva carrera professional.

És per això que en la teatrocràcia i partitocràcia el debat acaba convertint-se en un diàleg en el qual no es contrasten idees ni s’analitzen fets, sinó que s’intercanvien apassionats insults, descarades mentides, insidioses malícies. Tot envoltat per la més descarada retòrica. El refredament ideològic es pretén compensar per l’escalfament verbal. Els parlaments cada dia s’assemblen més a un estadi de futbol o de rugbi (algunes vegades més al rugbi que al futbol), on cada brancada parlamentària està més pendent d’aplaudir l’actuació dels seus respectius cracs que preocupada pels arguments dels actors.