Democràcia afeblida (i II)

La teatrocràcia, segons Plató (Les Lleis, 701 a), és el poder despòtic d’un públic que menysprea la raó i que és completament inconscient de l’abisme que separa el seu saber sobre les coses del saber requerit per impartir justícia i governar una ciutat. Això fa que se senti capaç de jutjar i decidir sobre qualsevol assumpte. Fonamentada en la capacitat histriònica dels polítics, i en la seva habilitat per executar un paper en l’escenari públic i captivar el poble, aquesta situació desemboca en la decadència de les institucions que garanteixen la vida en comú.

Després de veure debats televisius en què intervenen els líders de la majoria i de l’oposició, sempre m’ha sorprès que els mitjans de comunicació, en funció del seu patrocinador, s’afa­nyin a declarar vencedor i vençut, com si es tractés d’un espectacle d’un campionat de gimnàstica rítmica. I m’he preguntat quins són els criteris per a tal atorgament. La vehemència de l’expressió? Les desqualificacions, els aplaudiments o xiulets del públic assistent? O els arguments emprats per uns i altres? Els arguments segur que no. Aquesta actitud, desgraciadament bastant generalitzada, mostra la frivolitat amb què alguns es prenen quelcom seriós com la política. Vivim moments d’emergència democràtica que exigeixen solucions que suposin un replantejament del pensament polític contemporani.

És cert que en totes les constitucions encara dites democràtiques es garanteix el dret d’accedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecs públics. Però l’aspirant a candidat ha de passar el filtre de tota una sèrie de lleis, pensades pels especialistes dels partits polítics per, d’aquesta manera, controlar els mecanismes electorals i per tant el poder que els ha de facilitar el cursum ad honorum professional. En un règim partitocràtic no és el poble dit sobirà qui decideix les candidatures aspirants a l’elecció. Cal passar pels controls de l’organització política transformada en mecànica del poder. Lippman els anomenava “classe especialitzada” per diferenciar-los dels altres, de nosaltres, els ciutadans, a qui ell anomena “ramat desconcertat”.

Contràriament al que se’ns explica, als països amb un sistema electoral de llistes tancades, els ciutadans, malgrat hi figurin noms de persones concretes, no elegim els nostres representants, com seria normal en una democràcia que es diu representativa, sinó que el que a la pràctica s’elegeix és un partit, o bé els líders del partit. Les llistes de noms de les paperetes electorals són pràcticament un apèndix del seu logotip. En la seva confecció el ciutadà és substituït pel militant, la voluntat general per la voluntat de la cúpula del partit, quan no la del líder directament. L’interès general és reemplaçat per l’interès del partit. Aquesta partitocràcia afavoreix que els elegits, si volen avançar professionalment, se sentin més responsables dels seus actes davant dels seus superiors jeràrquics que davant dels electors. D’aquesta manera es justifica la sacrosanta norma de la disciplina de partit a la qual estan obligats, almenys teòricament.

En aquesta conjuntura, la racionalitat de la política es redueix a jocs d’estratègies per a la conquesa o per mantenir el poder. La qual cosa el ciutadà percep de manera negativa. “Tots els polítics són iguals”, és la frase més escoltada. Tot això fa que els votants, com si haguessin estat expropiats de la pròpia capacitat expressiva, optin pel silenci o la indiferència. Solament de manera esporàdica i de tant en tant mostren la seva indignació vestida de crit ètic col·lectiu. A força de silencis del general de la ciutadania se sol acabar en el govern dels pitjors, situació anomenada kakistocràcia, segons la definició de l’any 1644, molt difosa a començament del segle XIX per Paul Gosnold.

Des de la meva senectut política és aquesta, entre altres, una temàtica per a la reflexió i em preocupa que, afavorida per la nostra moderna persistència a voler copiar tot el que ve de fora (especialment les actituds teatrocràtiques que es practiquen als països veïns), la nostra actual generació pequi un dia d’apragmosyne, que en grec clàssic significa “desafecció per als assumptes públics”. Actitud ja castigada per Solo fa mes de 2.500 anys, o d’immobilisme i vulnerabilitat a la demagògia per caure en el populisme. Cal esperar que els homes i dones del futur, sigui quin sigui el sistema que els toqui viure en els seus anys de joventut, tornin a cultivar els valors morals i les virtuts públiques, i encoratjar la participació política de gent formada, com a prioritaris a la seguretat i l’ordre, a l’adoració dels mercats, i per què no, al propi Estat del Benestar tan cobejat avui.