Els creients de la política

Els creients de la política no són pas els creients en la política. Els primers acostumen a ser persones dedicades a la política i a tenir l’expressió “crec” o “jo crec” a l’ordre del dia, fent-les servir quan han de manifestar la seva opinió. Els altres, que no acostumen a ser els polítics, són aquelles persones que creuen en la política, que malgrat tantes imatges de corrupció i de costums viciats de servilisme, encara tenen fe en la bona praxi política, la que fa per millorar les condicions de vida de la societat. De la primera condició, dels creients de la política, en trobem curiosament molts que fan servir el “crec” o el “jo crec” en partits més aviat esquerrans, quan per un general el creure, en el sentit religiós, no va amb el seu tarannà. És una curiositat del llenguatge escoltat en el panorama, més aviat magre d’idees, emprat en les tertúlies radiofòniques i televisives. Jo crec per aquí, jo crec per allà, com si la realitat o la valoració de l’actualitat depengués de la creença de cadascú. En lloc de parlar de conviccions, de contrastar, de dir, em sembla, deixen anar el “jo crec” en un sentit imperatiu que mostra un empobrit panorama en la conducta de politòlegs i creadors d’opinió. Un panorama nebulós, entelat, gens nítid, amb poc missatge i amb expressions categòriques que no amoroseixen el debat.

Salta a la vista que les noves generacions de polítics i de politòlegs suren en la superficialitat, sense entrar, sense submergir-se, sense aprofundir en el tema. Llenguatge efímer, intervencions pautades, presència mediàtica que es repeteix i repeteix dia a dia. Del pleret de tertulians i tertulianes presents habitualment en els mitjans de comunicació audiovisuals, n’hi ha uns quants que comencen el matí de dilluns la seva processó per ràdios i televisions diferents, on fan parada i fonda a la tarda, al vespre o a la nit. Qui sents en una emissora de ràdio al matí, el veus després al vespre en una televisió, i qui has vist de resquitllada al matí a la televisió, el sents a la ràdio a la nit. I així cada dia i cada setmana, sentint les mateixes paraules i les mateixes apreciacions, amb els corresponents “crec” i “jo crec” a primera línia.

De tant escoltar els mateixos punts de vista i de veure les mateixes cares, els creients en la política poden veure col·lapsada la seva capacitat d’enteniment i de bona fe, cansats de fer-los combregar amb rodes de molí. Poca consciència, poc sentit comú, fa que la sensació de trobar-nos davant d’una representació de putxinel·lis sigui molt acusada i que del dit al fet hi hagi un abisme i que alçar-nos la camisa sigui una pràctica usual, del tot descarada. Ho acaba de demostrar el líder de Podem, Pablo Iglesias, que anava amb la piqueta contra les propietats adquirides per la casta política, com deia ell, i a la primera de canvi es compra una mansió com la que tant criticava.

L’exemple més evident del predicar consciència, això és, tenir un discurs pretesament raonable i vendre vinagre, és a dir, fer ben bé el contrari del que prediquen, el trobem en els governs tripartits que hi va haver a Catalunya entre els anys 2003 i 2010. Els van formar el PSC-Ciutadans pel Canvi, que portava des de feia més de vint anys, quan Convergència i Unió va començar a governar a començament del 1980, una espina clavada i pesant com una creu de viacrucis. Junt amb el PSC, amb 42 diputats, va ser Esquerra Republicana de Catalu­nya qui va aportar un gruix més gran de diputats al tripartit, 23, i va tenir la clau per fer fora CiU. Les raons donades per ERC van ser per deixar entrar aire fresc a la Generalitat, per higiene democràtica, però darrere hi havia l’ambició personal dels seus dos líders, durs com una roca, Carod i Puigcercós, tocats d’una ambició pura i dura de poder. El tercer component del tripartit, i aquí és on volíem arribar, va ser Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, el conglomerat de partits dels anomenats segons d’on bufés el vent: eurocomunistes, verds, ecologistes, ecosocialistes, ecofeministes..., però que sempre havien estat la crossa del PSC a l’ajuntament de Barcelona i que ara, també, s’ar­raparien al poder del govern autonòmic, aportant els seus 9 diputats. ICVEUIA va tenir dues conselleries en els dos governs tripartits i així com el PSC i ERC van posar homes i dones al capdavant de les conselleries, els que més cacarejaven i se les donaven de feministes, fent-se dignes valedors del predicar consciència i vendre vinagre, no en van posar cap. Les dues conselleries assignades a ICVEUIA van ser ocupades en el primer tripartit per Joan Saura i Salvador Milà i en el segon també per Saura i per Francesc Baltasar. Ni una dona consellera en 7 anys! Ni un gest ja no de paritat, només presència masculina determinada per un partit amb la boca sempre plena d’igualtat entre homes i dones i discurs de gènere i afirmació feminista. Ai las!