Aeroport

Espero un avió de Vueling que, com passa molt sovint, arriba i sortirà tard. El vol és curt, de Palma de Mallorca a Barcelona. M’assec vora un finestral on encara toca el sol i aprofito el moment per escriure la tribuna, que com poden veure és molt més columna que tribuna, però el més important, com diuen els futbolistes, és jugar i que no em quedi a la banqueta. M’és igual fer-ho a la davantera, com a la mitja o de defensa; si cal, de porter; el que tot jugador vol és cór­rer sobre el camp. Així que la tribuna està força bé.

Però tornem als vols, i la paciència aeroportuària, la paciència infinita que s’ha de tenir als aeroports.

El vol d’avui, pel que sembla, sortirà una hora més tard. Una senyora entra en còlera i els seus crits s’estenen per tota la sala. “Potser té una connexió i potser no arriba a temps”, diu un noi que tinc al costat. “A aquesta hora poques connexions surten des del Prat”, li contesto. El noi, molt simpàtic, diu: “Doncs jo en tinc una a Belgrad, aquesta nit a les onze.” Ho diu tranquil·lament i no sembla massa afectat. Són les vuit del vespre, el que vol dir que de moment sortirem com molt aviat, a les nou. Ell s’ho pren bé, amb filosofia.

“En qualsevol cas –diu ell– els dos vols són de Vueling. Així que alguna solució em donaran si perdo el segon vol.”

M’admira la seva manera de prendre’s la situació, que si es pensa bé, és l’única possible, o almenys, la millor possible. El personal que ha sofert l’atac furibund de la senyora emprenyada poca culpa té del retard del vol. Són una petita peça d’un engranatge, als quals sols els queda, que ja és molt, el recurs de l’amabilitat.

Recordo que fa poc, en una vaga, em van cancel·lar un vol a Nantes. La cua per intentar inscriure’s per al següent vol al taulell de reclamacions, creuava mig aeroport. Vaig agafar un taxi fins a casa, on des de l’ordinador vaig comprar el vol en qüestió, el de la cua, i de pas fer la corresponent reclamació de l’anterior. Quan després d’haver dormit dues hores vaig tornar a l’aeroport amb la meva targeta d’embarcament per al vol de les vuit del matí, la cua encara era llarga.

L’avió d’avui, el de Barcelona, al final surt a dos quarts de deu. El noi viatjarà a Belgrad i jo i la meva dona, arribarem a casa a una hora encara prudent per sopar alguna cosa. Ignoro el destí de la dona amb qui no he tingut l’oportunitat de parlar.

L’endemà rebo per correu i pel mòbil un missatge preguntant-me si vull participar en una enquesta sobre com m’he sentit al vol; hauria preferit una disculpa sense enquesta, o qualsevol altra acció que em fes sentir millor. O que no m’enviessin res. Penso en la dona i penso en el noi. Potser ella tenia un problema greu, és possible, però els crits no porten enlloc... bé, tot pot ser relatiu, si a ella l’alliberen i es queda més tranquil·la, tampoc tinc massa a dir.

Un últim consell. Si agafa dos vols consecutius, procuri que siguin de la mateixa companyia. En cas de problemes, sempre en sortirà més ben parat.