El mercat de Sant Antoni des d'Andorra

Llegia l’altre dia que novament el mercat de Sant Antoni de Barcelona recupera la seva antiga ubicació.

M’han envaït records, renovades nostàlgies, persones entra­nyables, alguna de les quals ja ha marxat d’aquest espai i d’aquest temps. En els darrers set o vuit anys el mercat dels llibres es trobava a Urgell-Tamarit. Amb tot cal dir que des del 1920 hi ha llibreters al mercat de Sant Antoni. Allí ens trobàvem diumenge sí, diumenge no, l’Enric Palmitjavila, enyorat amic, el Joan Gil, crític i home d’art, el vell Arús (col·leccionista real de milers i milers de llibres d’art), el Manolo Aguilar, el Massegossa (director d’institut a Santa Coloma de Gramenet) i jo mateix. A vegades, també el Caballé, llibreter de vell d’Andorra, el Jaume Ser­ra... Sèiem després en una ter­rassa i xerràvem de les adquisicions, de si hi havia “poca cosa” (ens referíem a novetats) o molta. Dels preus, també.

I ja ens coneixien –a l’Enric el que més– els llibreters. A l’inici de les meves anades –després ja no va ser possible perquè ja sabien que m’interessava el tema Andorra– sempre demanava si tenien alguna cosa dels Pirineus, no pas d’Andorra, perquè en aquest cas, els preus es disparaven. Tàctica que utilitzava també a Madrid, a París, a Roma... Andorra en el mon del vell és una marca que està molt cotitzada, i en certes ocasions s’enlaira, a preus exorbitants.

Però més enllà d’aquestes anècdotes era una joia anar de parada a parada (ara se’m fa costa amunt, per la mobilitat un xic disminuïda...), rodejat dels llibres, revistes, cromos i articles de segona mà. Després ja ve la selecció –cadascú fa la seva, com és lògic– i galleja de les troballes de clàssics en català, castellà, també en francès, d’aquests menys.

La Bernat Metge, els clàssics grecs i llatins, amb traduccions de Segarra, Carner. Les parades amb esplèndids catàlegs d’art. Llibres d’assaig, de ciència-ficció, novel·la negra, clàssics de sempre: Dickens, Tolstoi, Molière. I els Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Blai Bonet, Pla, Espriu... Deien els llibreters que “les webs de venda de segona mà i el temps que ens roba el mòbil per llegir són els majors enemics del mercat”.

I a les voreres quantitat de canalla, i també d’adults, intercanviant cromos, des de futbolistes fins a cantants, segells, xapes, targetes de crèdit caducades, targetes telefòniques, taps de xampany o cava, monedes, medalles, fins i tot rètols d’hotels d’aquells que diuen No molesten, Don’t disturb, etcètera.

El mercat és un darrer espai de llibertat, ara que tota la informació està mediatitzada: aquí pots comprar sense que ningú et faci un perfil de les teves preferències.

Per a moltes persones diumenge al matí era (i penso que ho és encara) una mena de litúrgia el fet de donar un tomb al vell mercat de Sant Antoni. Tombar, és a dir donar la volta al mercat. A Urgell-Tamarit ja no era una rodona, era una mena de rectangle. I segons em diuen, en la nova reubicació, també s’instal·len en un rectangle cobert.

I des de la cadira de la terrassa, rodejat dels amics que he citat, era un bé de Déu observar la gent: gairebé tothom amb alguna bossa, amb llibres, o revistes, d’un euro o de preu superior. Pels volts del migdia, veies els que portaven el tortell o el braç de gitano comprats en alguna de les bones pastisseries del barri. I molta gent, prenent l’aperitiu, l’antic aperitiu del vermut de tota la vida amb sifó i olives grosses, pels volts de la una del migdia.

A més, convenia conèixer els horaris –també succeeix als Encants de Glòries–: a primera hora, de nou a deu, es pot passejar bé i tranquil·lament, sense empentes. De les onze a la una és l’hora punta: una munió de gent que camina pausadament parant-se ara aquí, ara allà, ara més endavant. Nosaltres procuràvem eludir aquests horari. I a partir de dos quarts de dues, va baixant el ritme: cap a les tres ja pràcticament no quedava ningú. I fins i tot per comprar era millor quan estaven a punt de desmantellar.

I l’emoció d’adquirir primeres edicions o llibres dedicats d’obres mestres. I pensar sempre que quan compres un llibre per un euro o dos euros, quanta gent ha hagut de comprar abans aquest llibre –llegir-lo potser, o tal volta ha passat no només pels ulls d’un sol lector, sinó de diversos–. Llegir un llibre vell és mantenir contacte amb els lectors que l’han gaudit abans, potser imaginar els seus fantasmes, i això se sap ensumant la lletra escrita, endurida ja com una pell de guineu posada a assecar.

Es converteix tot plegat en petites obsessions: alliberar els llibres vells del desgavell dels encants, sobretot, i també del mercat de Sant Antoni, és salvaguardar la memòria dels qui els havien adquirit abans i moltes vegades, un cop morts, els hereus o hereves (en això també hi ha igualtat de gènere) els han llençat al fossar inhòspit dels encants, o més ben educats( ?!) els han venut als vells i entranyables amics, els llibreters del mercat de Sant Antoni.

Els llibres sempre són importants. N’hi ha, almenys per a mi, quatre a la història del nostre món occidental i amb extensió a altres parts del planeta que han canviat el curs de la història que són: Els evangelis, La Bíblia de Martí Luter, L’Encyclopédie i El Capital (potser L’Alcorà).

Ben entès que al costat d’aquest n’hi ha molts i molts d’altres. Al mercat de Sant Antoni, pel moment, no vaig trobar mai ni el Manual Digest, ni el Politar.... Vol dir que encara els andorrans estimem la lletra impresa del nostre passat? Tant de bo sigui així.