Grexit, Brexit i ara Itexit

Ara resulta que la situació política italiana s’ha anat complicant en els últims mesos després de l’acord entre la Lliga Nord i el Moviment Cinc Estrelles. Els mercats han perdut especialment els nervis després que aquests anunciessin un programa de govern de tall molt populista, quan semblava difícil que postures tan oposades es poguessin posar d’acord (sempre s’ha dit que els extrems es toquen), i el president de la República, Sergio Mattarella, vetés el ministre d’Economia per les seves polítiques antieuropeistes, nomenant un nou primer ministre més tecnòcrata, que suposadament tornarà a convocar unes eleccions en les quals, segons les enquestes, els partits populistes tornarien a sumar majoria. Un altre símptoma que el projecte europeu està coix.

El cert és que cap dels últims governs italians des de l’esclat de la crisi el 2009 ha portat a terme les reformes estructurals demandades des de Brussel·les, quelcom especialment greu si tenim en compte que Itàlia no és ni Portugal ni Grècia. Ni tan sols Espanya. Itàlia és el tercer PIB de la zona euro i el novè del món. La cosa és seriosa. En els 20 anys de l’euro, la renda per capita italiana pràcticament no ha crescut, i ja té el tercer sector públic més endeutat del món amb un 130% del PIB, només per darrere del Japó i Grècia. Itàlia vivia en un món en el qual cada vegada que tenien un problema de competitivitat depreciaven la lira i començaven de nou. No eren els únics, siguem honestos, però mentre altres s’adaptaven als grans canvis de l’economia mundial, ells continuaven acumulant desequilibris en les finances públiques.

Les reformes estructurals són molt més complexes i exigents quan formes part d’un club monetari com és la zona euro, i aquí és on entren en joc els discursos populistes. Atribuir en campa­nya electoral el fracàs als polítics predecessors és lícit, fins i tot realista. Però voler redreçar la situació per la via ràpida (tornar a la lira per poder-la devaluar i paral·lelament fer un impagament del deute) és, com a mínim, una ingenuïtat. El problema és que la situació s’ha deteriorat fins a un punt en el qual milions de votants, aparentment ja sense res a perdre, s’encomanen a les mesures més dràstiques. La pregunta del milió –que soc incapaç de respondre– és: qui té la raó de la seva part, un president no votat amb l’obligació de triar un primer ministre que compleixi amb els compromisos europeus o una coalició legítima de partits antagònics i extremistes però en definitiva votats, que possiblement agreujarien el desastre actual?

Raons té l’inversor per estar preocupat. Els 2,2 bilions d’euros de deute públic italià estan en mans del BCE, de fons d’inversió que tots tenim, d’altres bancs de l’eurozona i dels propis italians. La part bona és que aquest episodi ja l’hem vist amb anterioritat a Grècia, Portugal i el Regne Unit, i això ens dona perspectiva. Al final mai passa res, les ja famoses primes de risc tornen al seu lloc i les borses es recuperen. I vaig més enllà, el Regne Unit és l’únic que se suposa que materialitzarà la sortida d’Europa, però per haver-se cansat de ser una de les locomotores d’això que en diem Europa, sense haver estat mai a l’euro, i sense cap al·lusió a un impagament dels seus deutes. Precisament el contrari. El matís és important.

Ja hem vist altres partits anti­europeistes a Europa que al final han hagut de passar pel cèrcol, alguns fins i tot arribant al govern. Llançar consignes que agradin a tothom és fàcil, però portar-les a terme és molt difícil, sobretot en contra d’uns mercats que en última instància són els que financen els desequilibris d’un país. Molt em temo que al final tot acabarà en gestos simbòlics de cara a la galeria però sense repercussió a la UE. És possible que encara vegem més inestabilitat en els mercats, que en definitiva seran bones oportunitats de compra.

*Javier Tomé, Gestor de fons d'inversió a Fimarge, SFI