En record de l'Elvireta Farràs

“Cal dir que la festa major, des del segle XVII fins a l’any 1948, es celebrava el dia 7 de juliol, festivitat de Sant Dot, patró de la par­ròquia i de la ciutat. El repic de les campanes, la Dota i l’Ermengola, anunciaven la celebració del solemne ofici, al qual assistien les autoritats més representatives i el poble en general. L’espectacle ens transportava al temps barroc per la magnificència del ritual i del protocol. Quan els feligresos havíem entrat es tancava la porta principal, que es tornava a obrir per deixar pas a les autoritats. Els porrers de l’ajuntament, el Cisquet de ca la Ciutat i el sabater Victoriano Ribot precedien el consistori, i amb pas mesurat els conduïen al lloc reservat, uns seients i reclinatoris encoixinats de vermell. Els porrers quedaven immòbils, vestits estrafolàriament amb vesta de màniga llarga, escarpins punxeguts, guants blancs, perruca rossenca i la porra recolzada a l’espatlla.”

“Als primers acords d’una música triomfalista apareixia per la porta del claustre el Sr. Bisbe Justí Guitart i els capitulars amb vestidures blanques i vermelles. El porrer Jaume Santacreu, amb la mateixa indumentària que els de l’ajuntament, però de color vermell, els encaminava al presbiteri. El magistral feia el sermó, il·lustrat i mesurat, que versava sobre la vida de Sant Ot. Puntualment, l’organista mossèn Marfany interpretava música sacra que creava un corrent emocional entre els assistents. L’any 49, la festa es traslladà al setembre i aquest acte de devoció i de fantasia s’esfumà per no retornar mai més.”

“En sortir de l’ofici fèiem cap a la plaça Patalín, on es ballaven sardanes esperant l’arribada dels balladors del Ball Cerdà. Els balcons de la plaça s’omplien de gent i era costum tirar ametlles, caramels i xavalla als balladors. D’això en guardo un mal record perquè un xicot em disparà una ametlla amb una fona i em quedà un ull de vellut”.

Els fragments que acabem de llegir són part del pregó de la festa major de la Seu d’Urgell de l’any 2012 fet per l’Elvira Farràs. Curull de detalls i brodat d’emocions, ens fa retornar l’Elvireta, de qui recordarem la seva veu a doll, neta i clara com la seva mirada, incansable en la conversa, en la lliçó magistral, però sobretot en la sincera amistat. L’Elvira Farràs i Muntó, als noranta-cinc anys, ha mort aquesta setmana a la Seu d’Urgell, a la seva estimada Seu d’Urgell. El cap clar fins al darrer moment i sempre en el seu posat i en les seves expressions l’educació i el saber estar, exemple aquest per a alumnes de l’Institut Joan Brudieu, on ella va ensenyar i fer estimar la història durant trenta-dos anys, del 1956 fins al 1988, quan es va jubilar. Però a banda de fer de professora, l’Elvira Farràs ha estat un puntal de la cultura urgellenca, en totes les formes d’expressió participativa, majorment focalitzada en el Ball Cerdà, com a mantenidora i activa reivindicadora del ballet popular, i també en la fixació de les pàgines viscudes col·lectivament per la Seu del segle XX. Amb una memòria ampla i dinàmica, i el toc d’humor sempre a punt per fer-lo servir com a bàlsam per amorosir tibantors i desgrats, l’Elvireta ens ha explicat moltes coses que tal vegada s’haurien esfumat. Per exemple, durant trenta anys, ha honorat amb les seves aportacions el llibret que edita cada gener la Germandat de Sant Sebastià, escrits que faria goig veure’ls publicats aplegats. L’any 1988, just jubilada, ens regalava per sorpresa –jo diria com a penyora per a l’alumnat que sempre més portaria al cor– el llibre Ribera amunt són les boniques. Refranys i dites de l’Alt Pirineu català, editat per Garsineu Edicions de Tremp, amb pròleg de la professora de català Anna Martí i presentació de Ramona Violant, filla de l’afamat etnògraf Violant i Simorra. Quatre anys més tard, el 1992, la Generalitat li reconeixia la seva tasca docent amb la Medalla al treball President Macià i el 2006, l’ajuntament de la Seu d’Urgell li concedia la Medalla d’Or de la Ciutat. L’any 2013, veia la llum el llibre El Ball Cerdà, on deixà escrits els records, vivències i particularitats del Ball Cerdà, que en bona part gràcies a ella i a altra gent de la Seu, des del 2016 és Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional de Catalunya.

Els darrers dos anys, l’Elvireta ha fet vida entre casa seva i l’hospital de la Seu, en companyia del seu fill Ramon Aragonés. Els pes dels anys, que l’aclofaven físicament, no li treien ni una molla de la seva vivor, somriure i ganes de conversa i estima pels records. Amb l’historiador Climent Miró l’anàvem a veure per saludar-la i parlar una estona de la Seu, del jovent, del país, de la seva també estimada, per arrels, vila de Castellciutat. L’Elvira Farràs va ser un suport imprescindible quan el Miró aplegava fotografies i informació per al voluminós llibre L’Abans de la Seu d’Urgell. Recull gràfic 1874-1974, Editorial Efadós, 2014. I ara fa just un any, no va dubtar, sempre plena d’esperit malgrat la feblesa física, a voler venir quan la vam convidar a la inauguració del III Congrés Internacional d’Història dels Pirineus a l’església del Seminari de la Seu.

Que reposis en pau, Elvireta. Deixa’m dir-te ara, altre cop, la tornada d’aquella corranda que en jubilar-te et vaig escriure: “Elvireta, Elvireta, trobadora de la Seu, de Montsegur a Àger mil terres i una veu.” I que les airoses notes i les estampes acolorides i festives del Ball Cerdà, t’arribin amb una gran abraçada el diumenge de la propera festa major de la Seu d’Urgell.