Lexicografia sociopolítica

Certament la llengua, el lèxic, els diccionaris i la ciència que es dedica a l’art de compondre lèxics o diccionaris, són éssers vius, canviants, creatius; mai no romanen estancats, immòbils, com si fossin dogmes de fe, inalterables. Dit això, també cal subratllar que en cada època històrica hi ha mots que s’usen més que altres, s’estableixen gairebé com a icones en el parlar comú, i alguns es repeteixen fins a la sacietat en el món polític, en boca dels polítics o en la dels qui en volen esdevenir. Certament, és molt diferent el lèxic, per exemple, de l’època de Montesquieu, del que usava Plató o el que escriviaWittgenstein.

Des de fa uns anys em sorprèn la repetició constant –he arribat a cronometrar la utilització– per posar un cas, del mot implementar durant una intervenció d’un ministre o d’un conseller (no diré els noms) que ha assolit xifres importantíssimes d’un mot que serveix per explicar no-sé-què. Tot “s’implementa”, cal “implementar” una llei, un reglament, o una situació humana...

Són tantes les mateixes paraules que s’usen constantment i de manera repetitiva, que gairebé els discursos esdevenen apegalosos. Mots –i no són tots, ben entès– com ara multilateralitat, diàleg, implementar, transversal, verbalitzar, gests, unilateralitat, perfils, passar pantalla, línies vermelles, fulls de ruta, llenguatge dels vells scouts?, relat, transparència, interactuar, transi- torietat, (he escoltat aquest galimaties: “transitorietat equilibrada provisional”), s’empren de manera reiterada, moltes vegades sense cap mena de sentit en els discursos orals, i tam- bé escrits, però en aquest es nota menys l’aixafogor mental. Quan són orals les oïdes se’n ressenten.

A casa nostra, a Andorra, s’ha produït un fenomen massiu en aquest sentit. Per exemple, no fa massa temps vaig cronometrar un polític que en una estona de quatre a cinc minuts feia servir, tot cofoi, la paraula transferència com a vint-i-cinc cops.

Per altra part, a casa nostra, no cal dir a fora, sobretot a Catalu-nya, es troben a faltar discursos originals, frescs, no repetitius. La paraula transparència no és més que un eufemisme per evitar dir que molts, molts polítics i no polítics, no són ni honrats ni decents. És a dir, que tenen totes les cartes per afanar-se d’allò que no és seu.

Transversal, segons el Fabra és “que va en una direcció que travessa una direcció donada i sovint s’oposa a longitudinal”. M’imagino que quan la utilitzen tant, deu ser referint-se que la qüestió afecti realment tothom, que sigui totalment comunicativa... Però el seu ús repetitiu desgasta i malbarata el que pot ser profundament humà.

Transparent, també Fabra dixit: “que deixa passar la llum...” És a dir, contrari a ombra, a foscor, a negror.

¿Pot ser que a Andorra s’utilitzi tant per part de gairebé tots els representants públics, fins i tot per periodistes, com una mena de virus que ens ha infectat, per no llegir massa, no tenir un discurs propi i mínimament original? ¿Pot ser també que sigui conseqüència del fet que es contractin tants assessors, sobretot de frontera cap a baix, que en els seus discursos i informes utilitzen a dojo aquestes paraules i que per pur mimetisme dels nostres polítics i els teòrics politicòlegs se’ls hagin engolit, sense cap mena de respir o de digestió, usant-los a dreta i a esquerra?

¿Pot ser que s’hagin contractat politòlegs i els anomenats coachs que sembla que siguin els únics que poden interpretar el que passa a Andorra? Però és clar, a part dels diagnòstics, haurien d’oferir solucions. I si fos aquest el cas, per què farien falta els polítics?.

Em fa pena i tristesa, és veritat, que tots plegats (més enllà dels programes electorals, totalment legítims, però la major part de vegades, d’una vaguetat total), no reflexionéssim, sense cap mena d’eufemismes, no utilitzant aquests mots totalment importats (i això no té res a veure amb la globalització, només té a veure amb la passivitat i la ganduleria), i ens diguéssim les coses pel seu nom: hem de ser més honrats, decents, clars, vertaders, humils i fer arribar a tot­hom el que pensem, i que els altres ens facin arribar a nosaltres el que pensen, ens agradi o no; que abans de parlar, s’ha de pensar i reflexionar; que tot és relatiu, però menys: la persona humana no és relativa, és un absolut; que la vida no és una ficció, ni un relat, és un espai i un temps inalienables per a tot­hom i que les línies no tenen color i que si s’han de marcar és entre tots; que això del postureig abans s’entenia més, significava fer el pallasso, el bufó de circ, per cert, ofici per a mi molt seriós i que segurament és tan respectable com l’“ofici professional” d’algun que altre polític. Aleshores no caldria la llarga corrua de mots que deia a l’inici d’aquesta modesta reflexió. Menys transparències, menys transversalitats, etc..., i més honestedat mental, més esforç per pensar, escriure i parlar, i sobretot defugir de l’arrogància. Ai de la fatuïtat! I ben entès, jo el primer.

Cal un esforç important per regenerar el llenguatge, l’eina més important de l’ésser humà, i retrobar el sentit original de les paraules i de les coses per poder tractar-les i trobar solucions. En aquets sentit penso en l’article signat per Xavi Fernández, al BonDia, el proppassat dia 14 de juny. Paraules senzilles per explicar coses complexes i trobar per tant solucions complexes i no fàcils, per fugir de populismes que pretenen l’invers: solucions fàcils per a temes ben complexos. És com parlar de democràcia inclusiva o exclusiva. Perdó, de democràcia només n’hi ha una, la democràcia, que no és ni inclusiva ni exclusiva. És democràcia o no ho és, i prou. És la persona humana que viu en societat lliure i justa, amb lleis, aquestes modificables, com ho és la persona humana, i respecte. Al meu entendre, això és la democràcia, però perquè existeixi cal persones que l’encarnin de debò.

A França a la segona meitat del segle XX hi havia una revista emblemàtica L’Esprit, i a Espa-nya els Cuadernos para el diálogo que pretenien això: dialogar. Ara, em sembla que tothom vol parlar, i ningú escoltar. I per fer-ho més bonic, com més enrevessat sigui el lèxic millor. Tot­hom pensarà que el seu projecte ha quedat implementat. I cadascú ha atorgat al verb implementar un significat diferent. Embolica que fa fort! La qüestió és ser decent, honrat, no apropiar-se del que no és teu. Executar. Parlar amb tothom. Escoltar molt. I els fulls de ruta es fan com deia el poeta: “No hay camino. Se hace camino al andar.” Prou enganyifes i eufemismes. A Andor­ra, també, i a mi em preocupa molt el seu present i futur. De segur, perquè he intentat (com tants altres) aprofundir en el seu passat. Paraules clares i entenedores, si us plau!

Sempre he pensat que més o menys tots prenem decisions, el que costa és viure amb elles.